Tal dia com avui, el periòdic New York Herald Tribune dedica
amples elogis a la generació d'escriptors que presenten una
antologia sota el títol 20 great tales of murder, que hom considera
peces mestres de novel·la «negra», imitades després pertot
arreu.
Altres prestigiosos mitjans d'informació se sumen al diari de
Nova York, com el Fort Worth Press i el Birmingham News i proclamen
amb mots com lively, top-flight o the best el seu entusiasme.
Aquestes narracions, moltes de les quals passaran per Hollywood,
són exigents pel que fa al llenguatge però amb tones d'intriga i
«suspens», sabent resoldre els misteris passa a passa. Aquests
autors són Brett Halliday (You killed Elizabeth), Anthony Boucher
(Nine-finger Jack), Q.Patrick (Love comes to miss Lucy), Helen
McCloy (Chinoiserie), Will Oursler (Thread of life), Lawrence G.
Blochman (Riviera renegade), Morris Hershman (Live bait), Walter
Snow (The nightmare face) i Hugh Pentecost (The man who had no
friends), relats que hem de situar entre 1946 i 1951, és a dir, un
cop acabada la Segona Guerra Mundial i en temps de la guerra de
Corea. Però... per quin motiu, la societat metropolitana dels
Estats Units, en aquells moments, celebrava i consumia aquella
casta de literatura i els crítics s'exclamaven Sheer excellence o
Violent, brutal...top-notch? Després de repassar aquests textos en
la seva versió original (Hillman books) hauríem de donar la raó als
que diuen que no hi ha gèneres sinó només literatura bona i
dolenta, literatura que sigui del tema que sigui transcendeix dels
propis esquemes i ens mostra una bella composició de paraules i una
història excepcional. Aquesta antologia novaiorquesa reuneix
aquestes virtuts. El que passa sovint és que el suport dels
editors, econòmic o barater, passa pel quiosc, encara que com diu
Julián Marías: «S'hauria d'estudiar seriosament i profundament la
literatura de quiosc, que ens descobreix recòndits secrets de les
ànimes. És feixuc haver d'entendre que els doctorants s'esgotin
cercant inversemblants temes d'estudi que potser només llegirà el
tipògraf, quan tot resta per explicar, per contar, per entendre». I
dit això, fins a quin punt hem de creure Jacques Barzun quan diu
que la novel·la de quiosc és un paràsit de la novel·la veritable?
Explica per altra banda Francisco Alemán Sainz, un dels estudiosos
d'aquesta casta de literatura, que no és possible catalogar autors,
ni tampoc situacions dins aquesta primera classificació de la
novel·la criminal, però existeix tot un repertori de relats
francesos que es poden situar tant dins la sèrie negra com en
aquest reducte criminós. I llavors, en una ampla consideració, es
podria prendre nota de Coornell Woolrich, una mena de Ray Bradbury
en aquest compartiment, a Gordon Mac Donell, Robert Bloch, la
parella Boileau"Narcejac; Pierre Boileau és el creador del detectiu
privat André Brunel, però també, en col·laboració amb Thomas
Narcejac és autor de La que no existia, relat del qual en sortí la
pel·lícula Les diabòliques. Podríem tancar aquest recompte
d'urgència amb Horace Mac Coy a Potser no maten els cavalls i
Donald Henderson Clark, amb Luis Beretti....
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.