Tal dia com avui neix a París Jean-Paul Sartre, fill únic de
Jean-Baptiste Sartre i d'Anne-Marie Schweitzer. Quan ell era encara
petit morí son pare i sa mare es torna a casar amb un enginyer el
1916. Amb onze anys, Sartre sent que quelcom important fa canviar
la seva vida i aleshores la família es trasllada a La Rochelle. El
1924 es matricula a l'Escola Normal Superior, on restarà quatre
anys i on coneix els seus millors amics, dos de clara ascendència
jueva, Paul Nizan i Raymond Aaron, joves rebels i contestataris, de
casa burgesa que predicaven contra la burgesia. Conegué també, en
aquest temps, Simone de Beauvoir, la seva ànima bessona, la
companya de la seva vida, de manera que s'enamoraren i ben
enamorats prepararen oposicions a professor d'institut. Després va
fer el servei militar (1929-1931) i complides aquestes obligacions
trobà feina com a professor de filosofia a l'institut del Havre.
Una beca de l'institut francès de Berlín li donà motiu per
completar la seva formació a Alemanya i allà entrà en contacte amb
Husserl i Heidegger. Fins a quin punt es va sentir interessat per
aquella Alemanya que estava a punt de patir grans canvis?
No oblidem el llinatge de sa mare, Schweitzer... Però de retorn
a França exerceix una altra vegada com a professor primer a
l'institut de Laon i després en el Pasteur de París. Així les
coses, el 1939 França declara la guerra a Alemanya i Sartre és
mobilitzat en una tropa sanitària. Amb la derrota francesa cau
presoner i el duen al camp de concentració de Tréveris d'on
aconsegueix fugir l'abril de 1941. Retorna a París un altre cop i
el trobam fent classes a l'institut Pasteur. Passà després a
l'institut Condorcet, on ensenya fins al 1944. Sembla, per tant,
que la seva existència dins la França ocupada no era secreta, que
feia feina de professor, estrenava obres de teatre i anava a més
d'una festeta dels invasors. Algú s'hauria pensat que era un
traïdor. Però mentre actuava amb tota cortesia al davant dels
nazis, amb la fama d'esser un «enfant terrible» de la filosofia
francesa, col·laborava activament amb la Resistència, proporcionant
informació a les xarxes dels maquis. Ell mateix digué que «era el
moment d'escollir la llibertat, d'agafar el compromís amb la
llibertat del poble...».
El 1945 Sartre abandonava l'ensenyament i ja només volia esser
un escriptor. Ho va esser plenament. Obres com Les mosques o L
*esser i el no-res aconseguiren de seguida la universalitat.
Ningú no pot dubtar de la polivalent importància del seu
missatge. Però un poeta mallorquí, d'aquells que es perfumaven amb
aigua de flor romanial, va dir públicament, en una taula rodona,
que l'obra de Sartre mai no li havia interessat perquè trobava
Jean-Paul massa lleig de cara. Es així com coneixem els llibres i
els autors en aquest país? No és estrany que Sartre escrivís allò
de la «nàusea»...
El 1980 ja no podia escriure res més. Havia arribat a una
decadència progressiva en el seu estat d'ànim i la seva resistència
física. Tenia setanta-cinc anys de vida fèrtil i plena. Un edema
pulmonar acabava amb el seu cos a l'hospital Broussais de París, el
seu París de sempre, el seu París etern. Era un dels pocs autors
que havia rebutjat el Premi Nobel. Era un dels pocs autors que
creia amb el que deia i escrivia. Era un dels pocs autors
compromesos amb la solitud de l'home, la llibertat, l'autenticitat
i l'esperança intel·lectual d'una joventut que diu com ell i amb
ell que «l'infern són els altres...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.