És experimentada una bomba atòmica a l'illa de Bikini, a la
Polinèsia. L'explosió destrossa tota la vegetació i l'illa queda
totalment nua. Les fotografies de la tragèdia fan la volta al món i
el món, que mai no havia sentit dir la paraula bikini, s'espantà.
La fi de la Segona Guerra Mundial encara estava a prop i Bikini,
com Hiroshima i Nagasaki, era la imatge de la mort i de la bogeria
humana. I com que n'hi ha que de les pedres treuen or, algú inventà
el bikini del plaer, de la feminitat més agosarada, dels colors de
l'estiu i les vacances, de les platges de la pau i el descans, de
les piscines dels que «fumen puros i tenen duros»...
En definitiva, el bikini de la vida. Es tractava, tot
simplement, d'imitar un banyador de l'antiga Roma, és a dir, un
minúscul slip i un sostenidor. La primera marca de bikini
enregistrada fou el model dissenyat per Louis Réard i això era el
20 de juny d'aquell 1946, és a dir, setmanes després de l'esclat
d'aquella bomba atòmica. Es va exhibir aquell primer bikini a la
piscina Molitor, de París, i el portava la ballarina nudista del
Casino de la capital francesa Micheline Bernardi. Des d'aquell
moment la moda anà imposant-se i el que en aquell moment
escandalitzava molts ulls, avui, ja és cosa natural. Bikini,
atol·ló al nord de les illes Marshall, ha estat novament ocupat per
grups de nadius el 1974. La vida, un cop més, s'ha pogut imposar
sobre la mort... La bomba atòmica, basada en la fisió nuclear de
l'urani 235, era la troballa científica per a l'autodestrucció del
món, tot el poder de destruir la natura en mans de l'home, de la
seva intel·ligència suïcida. Tot consistia que la massa d'urani
utilitzat fos superior al que diuen «mida crítica», per damunt del
qual els neutrons procedents d'una primera fisió són capaços de
provocar-ne més i així s'origina una reacció en cadena. L'explosió
s'esdevé en unir-se masses de mida inferior a la crítica obtenint
una massa de mida supercrítica. Llavors, la reacció va acompanyada
d'un enorme despreniment de calor i radiacions i el poder
destructiu és il·limitat. Així doncs, aquella primera setmana de
juny del 1946, a l'immens oceà Pacífic, tan ple de vida, on la
natura rebrolla a cada atol·ló de corall amb llacs d'aigua dolça i
boscos de palmeres, la mort, o millor dit, l'infern de la mort,
esclatava per a temor i recel dels habitants de milers i milers
d'illes que per allà alenen amb el mateix aire i el mateix clima. I
al cap de desenes de centenars d'experiències atòmiques, minúscules
mostres del que serà el cataclisme universal, encara hi ha qui creu
en l'eterna permanència de l'home sobre la terra, tot invocant la
civilització i la cultura. Deia Juan Ramón Jiménez que no hi ha més
realitat que la mort i el que hi pugui haver després de la mort.
Mentrestant, l'efímera bellesa femenina porta bikini i res no ens
priva de gaudir-ne l'instant.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.