«Tota la ira dels justos» (1966)

Però mentre el poeta, xueta de socarrel, clamava per la justícia amb més raó que un sant, ell que també en els seus versos havia lloat el màrtir García Lorca i la crítica franquista se li havia tirat al damunt, un altre escriptor que també havia conegut, poeta cerimoniós i amanerat, Llorenç Moyà, ens escandalitzava amb aquests textos: «No m'interessa gaire la Bíblia. La trobo un engany. És l'epopeia d'un poble que té molt poc a veure amb mi, i aquest poc és imposat. Encara que segurament tinc arrels de raça, de sang o del que sigui, amb aquesta gent que va envair Europa, jo em sento molt més identificat amb el poble grecollatí que no pas amb àrabs, hebreus, xinesos, indis i ni tan sols els germànics. Tinc poc a veure amb tota aquesta gent que ha fet malbé la concepció grecoromana de la vida i la societat».

Crec que els mots de Llorenç Moyà són tan injusts i discriminatoris contra els jueus i xuetes com ho eren els textos de Llorenç Villalonga. I em sap greu haver-ho de dir perquè Llorenç Villalonga em va fer cas de bella cortesia i lloà les meves primeres obres com una troballa, per a ell, original i interessant. Una minvada correspondència n'és testimoni, doncs encara que passava per davant de la casa de l'escriptor quan anava primer a classe a l'Estudi General Lul·lià i quan hi anava en qualitat de professor després, no gosava entrar-hi, més per motius extraliteraris que per altra cosa. I això que encara no en sabia de la missa la meitat.

Però tornem al llibre de Jaume Pomar, a Tota la ira dels justos, textos poètics tan vigents ahir com avui. I això ja és tot un mèrit.