Ernest Solvay i el bicarbonat sòdic (1922)

Mor, tal dia com avui, a Brussel·les, Ernest Solvay, que havia nascut a Rebecq el 16 d'abril de 1838. És el pare del bicarbonat sòdic, un producte químic imprescindible en la indústria moderna, especialment en la de les begudes. Essent infant, Solvay era de salut molt feble i això li impedia, moltes vegades, de treure profit a l'escola, ja que sempre malalt faltava molt a les aules i tampoc no podia fer grans esforços amb els llibres. Son pare era un petit indutrial i es dedicava al refinament de la sal. El nin, dins aquell clima, com en un joc més, aprengué quelcom de química i electricitat i va veure que aquesta era la seva veritable vocació i ja al·lot, en edat de començar a fer feina, fou emprat per un oncle seu que dirigia una fàbrica de gas. Sempre experimentador, Ernest, aconseguí un parell de mètodes per purificar el gas que tingueren molt èxit. En aquell procés observà que l'aigua que utilitzava per rentar el gas absorbia amoníac i anhídrid carbònic i es proposà de concentrar aquest amoníac per tenir un subproducte útil. Per encalentiment suau en va treure amoni i el va dissoldre en aigua fresca. Va fer servir, en un dels casos, una solució salina en lloc d'aigua i això, amb l'amoníac i l'anhídrid carbònic formà un precipitat que resultà ser bicarbonat sòdic . Aleshores es va adonar de la gran importància d'aquell descobriment. Era aquella una reacció química extraordinàriament útil, ja que fins aleshores el bicarbonat s'obtenia regularment del clorur sòdic però el procés demanava temperatures molt altes i per tant una gran despesa de combustible. El nou procés, la reacció descoberta, era molt econòmica i per tant factible en el camp de la indústria química i farmacèutica. Patentà el seu descobriment el 1861 i el 1863 fundà una companyia per a la fabricació de bicarbonat sòdic que al cap de tres anys gaudia de gran èxit comercial. Begudes refrescants com la famosa Coca-Cola, la gasosa i tantes altres feren ús del producte i Ernest, quan es va veure amb aquella riquesa personal, decidí de passar la resta dels anys de la seva vida fundant escoles per tal que d'altres persones poguessin rebre l'ensenyament i l'educació que a ell li havia mancat. En temps de la Primera Guerra Mundial, Solvay no va voler abandonar el seu país i fins i tot organitzà una comissió que repartia aliments a la població més empobrida. Malgrat aquella constitució malaltissa arribà a octogenari i va poder veure Bèlgica alliberada dels seus invassors. Una vida exemplar i remarcable que potser ens porta a pensar que la riquesa de la nostra existència no es troba a l'exterior, com pensen tots aquells que la cerquen tot fent la punyeta als altres, sinó dins de nosaltres mateixos, tot sabent treure profit de les nostres possibilitats, per limitades que aquestes siguin. La fórmula consisteix en creure en un mateix, autovalorar-se sense complexos i dir, finalment, amb un crit molt fort: Aquí estic, germà! Aquesta és la lliçó de Solvay.