Joan Barbarà: «Miró era la pura Imaginació»

"Els gravats corresponen al darrer període creatiu de Miró. Havíeu treballat junts anteriorment?
"Sí, el material exposat el vàrem fer de l'any 1977 al 1982. Però ja havíem treballat plegats l'any 1956, a París. En aquesta ocasió vàrem fer estampacions. Recuperàvem algunes planxes que eren rebutjades per altres artistes perquè tenien defectes. Miró em feia fer una prova i si li agradava el resultat, l'aprofitava. Els accidents de la planxa li servien de punt de partida.

"I a partir d'aquí...?
"Allò important, sempre, era la taca. Miró creava la imatge a partir de la taca. Sempre va ser un creador d'imatges, més que no imitador de la realitat. El seu art era interpretació metafòrica de la realitat. Els seus títols, per exemple: són d'allò més peregrins. Femme, i Oisseau, quasi sempre en francès. Eren metàfores de la realitat. L'art de Miró era essencialment mental.

"I com s'ho feia per transmetre la seva idea per a la realització del gravat?
"Bé, no parlem de coses separades. Miró no creava mentalment i després plasmava. Tot anava molt lligat. No podia evitar ser manat per una mena d'automatisme que el conduïa a fer certes coses. Pel que fa a la col·laboració, hi ha limitacions. La col·laboració no intervé en el moment de la creació. En aquest sentit, podem parlar de subsidiaritat. El tracte era molt tècnic, però també era important ser a la seva vora, proper a les seves reflexions, per tal d'aconseguir allò que ell volia. El problema és que la idea primària no solia correspondre's amb el resultat final. Normalment, la idea primària el portava a un final totalment distint.

"Això vol dir que Miró evolucionava constantment?
"És només una opinió meva, però crec que la mateixa obra, feta un mes abans o un mes després, hauria resultat ser molt diferent. Miró no era de reflexions fixes. Més aviat es movia per aquest sentit tel·lúric del moment.

"Això devia implicar un mai no acabar les obres. Es retocaven?
"Sí, de vegades es retocava. Miró començava sempre per la imatge, plasmada en negre, en diferents modalitats de gravat. Després procedíem a gravar-la i trèiem la prova per veure'n el resultat. Si li agradava, li posàvem color. I era quan la donava per llesta. Ara bé, era habitual, en aquest moment, que volgués afegir-hi alguna cosa. «Esperau», deia, i la retocava. D'això ell en deia «retreballar», i aquest retreballar era la conseqüència d'una reflexió, de l'acte de valorar el seu resultat. Normalment, els retocs es limitaven a detalls.

"Aquests detalls es deuen correspondre amb els retalls que es veuen a les proves de l'exposició, aferrats amb cinta adhesiva.
"Sí, sempre els feia sobre la prova en negre. Hi afegia colors, retalls o cintes. I això és el que es pot veure. I és molt interessant, molt didàctic.

"Els materials exposats els heu guardat durant molts anys. Ho heu fet amb la finalitat de poder-los exposar algun dia?
"La veritat és que exposar-los ha estat tota una sorpresa. Pensava que allò que hauria de fer era estripar aquests materials, sobretot per evitar que fossin mal aprofitats. Després vaig pensar donar-los, i n'estic molt satisfet, perquè amb aquesta donació s'aconsegueix que l'obra estigui protegida i que pugui ser vista.

"Vós heu treballat amb altres artistes de primera fila. Què és allò que destacaríeu de l'obra de Miró?
"La idea. En Miró el que brilla és la idea, independentment de com sigui plasmada: pintura, escultura, gravats, ceràmica, vitralls... Cadascuna de les modalitats està feta en un llenguatge diferent, però totes elles són l'expressió de la idea, que és l'essencial.

"La proximitat amb Miró us fa gran coneixedor del seu art. Quina és la petjada de Miró que percep en l'obra d'artistes actuals?
"Cap, no hi ha petjada. L'art de Miró no rau en la seva tècnica, sinó en la seva llibertat, en la imaginació. Allò que s'ha d'aprendre d'ell és la imaginació. Ell es deixava anar. I és perquè ell era la pròpia Imaginació. La deixava anar en el viure, en qualsevol detall. De fet, en els darrers mesos de la seva vida, es queixava que no li vinguéssin idees. Això és terrible, perquè és el moment en què un home s'adona que està acabat. Especialment en el cas de Miró, que era bastant introvertit, però que reflectia en la seva obra el do que tenia: un do especial de força i d'energia subjectiva.