El Sant Sudari (1357)

El Sant Sudari és el llençol que Josep d'Arimatea utilitzà com a mortalla per embolcallar el cos de Jesús quan el baixaren de la creu. Quan Jesús ressuscità, la seva imatge, com en un fenomen fotogràfic, quedà gravada en el sudari. Actualment es conserva a la catedral de Torí i al llarg de l'Edat Mitjana, en temps de les Croades, fou portat de Palestina a França. I era exposat al públic, per primera vegada, a la vila francesa de Lirey aquella primavera del 1357. El convent on el llençol es conservava sofrí, en aquells moments, un incendi i una petita part del sudari resultà socarrat, de manera que les monges agafaren fil i agulla i procuraren tornar-li l'estructura de les voreres accidentades. Fa uns anys es va sotmetre a anàlisi per part de la NASA un minúscul fragment del sudari, uns fils, i resultà que el llençol, segons aquells científics i la prova del carboni 14, era del segle XIV. En un encertat article, Joan Antoni Darder, de la Confraria del Sant Sudari, deia que hi havia centenars d'interrogants que fins avui ningú no havia estat capaç de resoldre ni de donar cap explicació definitiva de com es va poder gravar aquesta imatge i és que els estudis forenses determinaren que el sudari, veritablement, va embolicar el cos d'un home de 30-35 anys que presentava tots els estigmes fisiopatològics d'haver mort crucificat. Es comprovava que havia suportat sobre l'espatla una feixuga fusta, que tenia les ferides d'haver estat enclavat, que mostrava una llançada al costat dret del pit fet, efectivament, per una <lancia romana del segle I i que presentava cent vint senyals de flagel·lació fetes, sens dubte, pel flagrum romà que tenia tres ampolles als extrems i casquet de pues. També és fora de tot dubte que l'home del sudari morí amb el ventre inflat, com s'esdevenia amb tots els que patien el suplici de la creu, clavat pels canells i amortallat amb els cabells recollits en forma de cua, com era costum entre els jueus del segle I. També s'observa que damunt els ulls de la imatge hi ha dues monedes identificades com a leptons del temps de Ponç Pilat, un altre costum dels jueus d'aquell moment quan amortallaven els seus morts. Diu Darder: «Com és que estudis botànics varen determinar que de les quaranta-nou espècies diferents de pol·lens que impregnaven el sudari, trenta-tres corresponen a vegetació que sols existeix a l'Orient Mitjà i que no es troben a Europa? Com pot ser això, si el sudari mai no havia sortit d'Europa des que fou exposat a Lirey l'any 1357?... Hem de pensar que un falsificador del segle XIV s'hauria molestat a dur plantes de Palestina per exposar-les sobre el sudari, per si un cas sis-cents anys després qualcú, amb qualque sofisticat aparell, les pogués identificar com a originàries d'aquella terra?... I com és que el gravat del sudari quan és sotmès a anàlisi computaritzada té característiques d'un negatiu fotogràfic i dóna una imatge tridimensional?».