Emili Zola i Alfred Dreyfus (1899)

Detingut, jutjat, degradat i empresonat, tothom aplaudeix. Dreyfus és jueu i tots els antisemites del país demanen fins i tot la pena capital. La premsa contrasta opinions. Però les proves contra Dreyfus són molt fluixes i l'escriptor Emile Zola descobreix que tot allò ha estat un muntatge. Proves falses, propaganda contra els jueus... Cal revisar el procés? Zola, que no coneix personalment Dreyfus l'exigeix en nom de la veritable justícia. I es queda tot sol en el seu clam. Els altres escriptors, amb Maurice Barrès al cap, l'ataquen. Rehabilitar Dreyfus? No serà això fer quedar malament la justícia que l'ha condemnat, l'Exèrcit gloriós que l'ha detingut, el Govern que ha deixat fer...? La sort d'un sol individu mereix que es posi en causa l'honor i els interessos superiors de la nació? Així pensaven els intel·lectuals i els literats companys de Zola... Per què callaven els poetes exquisits Régnier, Verhaeren, Jammes, Claudel o Noailles? I Pierre Loti i Paul Bourget i Anatole France? No ens consta que cap de tots ells obrís la boca i es jugàs el prestigi. No tenien periòdics a ca seva? Només un valent, jugant-se la fortuna i fins i tot la vida va tenir el coratge de dir: «Jo acús! Ja fa un any que el general Billot, que els generals Boisdeffre i Gonse saben que Dreyfus és innocent i guarden silenci. I dormen cada nit. I tenen dones i criatures que els estimen! Jo acús el tinent coronel de Paty de Clan d'haver estat l'obrer diabòlic d'aquest error judicial, vull pensar que inconscient, i d'haver defensat de seguida la seva obra nefasta, després de tres anys, amb les maquinacions més culpables.

»Jo acús el general Billot de tenir entre les mans proves certes de la innocència de Dreyfus i de tenir-les amagades, essent així culpable d'un crim de lessa-justícia, amb finalitats polítiques i per tal de salvar l'Estat Major que es troba en aquest compromís. Jo acús el general Boisdeffre i el general Gonse de ser culpables del mateix crim, un sense dubte per passió clerical, l'altre per aquest esperit de complicitat que fa dels despatxos de la guerra un arca santa inatacable. Jo no ignor que estic sota els articles 80 i 31 de la llei de premsa del 29 de juliol de 1881 que castiga els delictes de difamació, i m'hi exposaré voluntàriament».

Evidentment, Zola fou tractat per molts com un traïdor al país i a la República, com un enemic de l'Exèrcit i dels tribunals, i no li estalviaren d'anar a un calabós, d'amenaçar-lo de mort a ell i a la seva família i fins i tot es podria sospitar d'un assassinat, ja que morí el 1903 en estranyes circumstàncies. Per altra banda, Dreyfus ens ha deixat el llibre Cinc anys de la meva vida (1894-1899), publicat el 1901, on explica les penes i tortures a les quals fou sotmès com a cabridet expiatori d'una societat conservadora i corrupta. I és que escriptors valents n'hi ha pocs i covards, quasi tots.