El desflorament de Florinda (709)

Miquel Ferrà i Martorell18/04/99 0:00

Diu la llegenda que el rei Witiza, altres parlen de Rodrigo, son successor, violà Florinda, la filla de Don Julián, governador de Ceuta. En saber el que havia passat a Toledo, capital del Regne dels visigots, Don Julián decidí de traicionar els seus i així, per revenja, ajudà els moros a creuar l'Estret de Gibraltar el 71l... Aquella invasió nord-africana arrabassà la corona al Rei got i s'apoderà de les terres hispàniques i després de les Illes Balears. Acostumaven els grans senyors de la Península a enviar els seus fills, mascles i femelles, al palau reial de Toledo i allà, dins la Cort, servien la família reial i aprenien tot el que havien d'aprendre. Un gra més i segons sembla per força n'aprengué la bella Florinda. Així doncs, els joves més significats del regne eren educats en la cortesia i les lletres de les gents del poder i quan arribaven a fadrins, el rei mateix els cercava un bon partit o el partit que li passava pel nas per a casar-los. Però el monarca, a més de la corona, desitjà el cos de Florinda i la passà per la mola, com vulgarment solen dir. Un missatger va dur a Don Julián una carta amb la denúncia del que s'havia esdevingut i Don Julián, com qualsevol pare con dret en el seu cas, alçà la veu al cel. Bé. La veu i el puny, tot i que encara no existia la salutació dels esquerrans. Digué, aleshores, segons la crònica àrab de l'Ajbar Machmua, Don Julián: «Per la religió del Messies que he de trastornar el seu regne i he d'obrir un gran clot als seus peus».

I diu, per altra banda el romanç, tot contant la feta: «Dins una font que raja, per aigua, cristall i perles, està banyant la Bella, la troca d'or del seu cap. Sobre el coll d'ivori, hi porta escampats els cabells, que com serveixen de llaços, a la pitera s'apropen. Es contempla amb sos bells ulls, veient la seva bellesa, com un segon Narcís... El Rei la mira i remira i amagat en les verdes eures, i embadalit i admirat, exclama per a si mateix: Ai, Déu, qui pogués esser Troia o París de tal Helena!...».

D'aquesta llegenda en va fer un poema Fray Luis de León...
«En mala hora tenguis el plaer, injust desvirgador...!», escrivia aquell frare tot posant aquests mots en la boca de Florinda...
Existeixen moltes i diverses versions de la famosa llegenda, totes elles per tal d'explicar la traició de Don Julián, el governador de Ceuta. Així, els àrabs, passaren aquella llengua de mar i trepitjaren els peus del Mont de Tarik, que tal era el nom del conqueridor musulmà. La gran batalla, a la vorera del Guadalete o la llacuna de Janda o a qualsevol altre paratge d'aquells voltants, es decidí a favor de l'invassor. I mirau per on, Florinda, si és que existí la tal Florinda, quedava venjada.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL