Cent anys es compleixen de la publicació de Lo llibre de la
mort, obra pòstuma de Marian Aguiló i Fuster (Palma,
1825"Barcelona 1897), personatge clau de la Renaixença i també en
la història dels països de cultura catalana. A més de poeta, fou
folklorista, lingüista, bibliògraf i editor. Documents
importantíssims són les seves obres Romancer popular de la terra
catalana i Cançoneret de les obretes en nostra llengua
materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI. Però la
seva gran vocació és la poètica i, malgrat que va escriure molta
poesia, en publicà poca. Ja sabem com és de difícil i costós
publicar i més encara en aquell temps.
Per això, algunes de les seves col·leccions de poemes serien
publicades després de la seva mort pel seu fill Àngel. Fins el
1925, que Francesc Matheu editava en tres volums les Poesies
completes, no es va poder fer una acurada anàlisi de l'autor,
al qual no es poden negar uns trets poètics destacables com la
puresa del llenguatge, el popularisme, l'apassionament, una acurada
mètrica i un ben treballat estil, expressivitat directa, emotiva
comunicació, evident vibració humana i alhora senzillesa, donant
més valor al missatge que a l'estètica, que és només un mitjà
artístic per a dir el que cal dir. Però aquesta senzillesa fou
vista pels crítics enemics com a vulgaritat. El mateix Llompart
diu: «Apareix aleshores un Marian Aguiló il·legible, que amb
entossudida monotonia va enganxant versos i més versos grisos,
àrids, sense vol, d'un prosaisme i una trivialitat
insuportables...».
És clar que tornam a la mateixa cosa. La música del poema i la
lletra del poema. Marian Aguiló és un poeta compromès, és un
defensor dels ideals de la Renaixença i el tema patriòtic apareix i
torna a aparèixer a cops de martell i a despit dels que només volen
el malabarisme de les paraules. Tampoc no pot fugir del
romanticisme, ja que forma part de la seva època i el viu amb tota
la intensitat política que pertoca. Li criticaren també, per això,
l'excessiu to propagandístic i polèmic de la seva expressió
poètica...
«Cap nació pot dir-se pobra si per les lletres reneix; poble que
sa llengua cobra se recobra a si mateix...». El nacionalisme
compromès, ahir com avui, sol importar molt poc als puristes de la
llengua, els quals només defensen els poemes d'Aguiló que parlen,
des d'un romanticisme no polític, dels dos grans temes de l'amor i
la mort. És com si la poesia fos com una mena d'strip-tease i el
poeta s'ha de despullar de tota vestimenta, és a dir, d'aquelles
peces de roba que representen la crònica o denúncia social, els
continguts doctrinals del tipus que siguin, les descripcions
genèriques... fins que resta a poil, només amb la realitat de la
pròpia misèria on alguns hi veuen grandesa d'esperit i d'altres,
els observadors, complicitat en les febleses. En aquest sentit,
Lo llibre de la mort seria una de les obres més
transcendents i aconseguides de Marian Aguiló. Figures entorn al
tema són tots els mites funeraris del XIX. Les tombes i els
esquelets que en surten, el claustre gòtic per on passa el vent
conglaçat de la germana parca, els somnis de terror enmig de la nit
més negra, la processó dels morts, el cavaller apocalíptic de la
mort sobre un esquelet de la seva muntura amb ales de rata pinyada,
les bèsties de la nit i del cementiri... No és millor deixar tot
això a Mary Shelley i Bram Stoker?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.