L'origen d'una consigna: no passaran! (1916)

Miquel Ferrà i Martorell13/04/99 0:00

Sembla que fou Pétain el primer que va fer servir aquesta consigna. Un periodista català, Agustí Calvet Gaziel, corresponsal en la Primera Guerra Mundial, escrivia entorn als defensors de les trinxeres franceses que «els cossos dels soldats feien pudor i els seus ulls, carregats de febre, relluïen dins la foscor com si fossin fosforescents. Alguns estaven esgotats totalment i roncaven en un racó. Altres, lluitaven dent per dent, moguts per un tremolor febrós. Alguns, quan el capità els preguntava d'on venien, responien maquinalment els mots d'aquella obsessió que els ofegava. 'Ne passeront pas, nom de Dieu, ne passeront pas' i les seves mans, crispades, s'aixecaven com si volguessin rebutjar encara l'onada odiosa dels seus enemics. D'aquesta consigna en va fer el gran dibuixant i escriptor Apel·les Mestres el següent poema: «No passareu, i si passeu/serà damunt d'un clap de cendres;/nostres vides les prendreu,/nostre esperit no l'heu de prendre./Mes no serà! Per més que feu/ no passareu!/No passareu!, i si passeu/ quan tots haurem deixat de viure,/sabreu de sobres a quin preu/s'abat un poble digne i lliure/ Més no serà! Per més que feu,/no passareu!/ No passareu!, i si passeu/ decidirà més tard la història,/entre el saió que clava en creu/ i el just que hi mor, de qui és la glòria./ Mes no serà! Per més que feu, no passareu!/ A sang i a foc avançareu/ de fortalesa en fortalesa,/però, que hi fa!, si queda en peu/ quelcom més fort: nostra fermesa!/ Per'xó cantam: Per més que feu,/no passareu!». Una realitat que gira entorn al camp de batalla de Verdú i en el monument del cim del Mort-Home, on hi hagué la gran sagnia d'aquells interminables combats, hi podem veure una inscripció que diu: «Ils n'ont pas passé». La famosa consigna la recollí en temps de la Guerra Civil espanyola Dolores Ibarruri i la va emprar en els seus discursos propagandístics...

«Vaig parlar al poble en nom del Partit Comunista per la ràdio del Ministeri de Governació i des d'aquell moment el No Passaran! es va fer carn en la resistència del poble...». Explica ella mateixa. Aquella consigna prengué aleshores altres versions com «El feixisme no passarà» o «No passaran els botxins d'octubre», entre d'altres fórmules de la guerra psicològica. Sembla, però, que ja en el segle XIX els homes de Garibaldi empraven aquella consigna i després les tropes alpines, encara que diferent en els mots, és a dir, fent servir l'expressió «di quia no si passa». El 1939 i segons em contava el meu sogre, Gerard Hamelynck, els oficials d'Estat Major de l'exèrcit belga inspeccionaren les defenses frontereres del país i exclamaren tots a l'una, després d'una sonada arenga, «Ils ne passeront pas!» i quan l'exèrcit de l'aire nord-americà construí les seves bases de radar a Espanya, 1959"1961, adoptà igualment la consigna «No Pasarán», en castellà. Aquest és també el títol, en recordança de tot allò, que porta una de les meves novel·les, No passaran, finalista del Sant Jordi 1984, publicada per Proa, i on faig història, mite i llegenda dels nord-americans de les Brigades Internacionals i després dels USAF dels temps d'Eisenhower, la guerra de Corea i la guerra del Vietnam que anaren a parar al nostre puig Major.