La nova poesia «Auca» catalana (1935)

Algú em digué no fa gaire que jo escrivia amb aigua beneïda. Era una crítica al meu reiterat desig de fer una literatura que doni per bona la fórmula «ètica + estètica», això vol dir deixar-se d'hipocresies per tal de reafirmar que «corrupció + perversió + depravació = cinisme» és una equació matemàticament pura. Jo li vaig respondre que si jo escrivia amb aigua beneïda ell escrivia amb pixum i que la meva manera d'escriure era més higiènica i saludable que la seva, com la química ens demostraria una vegada més. Quan Bartomeu Rosselló-Pòrcel llegia el seu poema Auca, els seus companys de Barcelona, mesos abans de la Guerra Civil, l'acusaren també d'haver-lo escrit amb aigua beneïda, allà on ell reunia sentimentalment tot aquell món que estimava i que es trobava a punt de desaparèixer. En el poema, l'element popular, el mite, l'evocació, s'uneixen per a conformar el més esplèndid retaule de la Palma i la Mallorca eternes: les muralles, la Seu, els palaus, el Seminari, els quioscs, les flors salvatges de la Feixina, les Caputxines, la Rambla, sor Tomassa i el cardenal Despuig, el pare Vidal, els vaixells i la Riba, can Robert Massanet, el teatre Líric, el carrer dels Oms, les taronges de Sóller, el Polvorí que esclatà, els carrabiners, el vi de Binissalem, el pont de Sant Pere, la finestra del suïcida (era a Santa Catalina, carrer de Caro, on hi hagué en aquells anys un d'aquests drames familiars), les sabates de xarol dels diumenges, les lleones del Born... i tot, tot plegat, amb tots els colors d'una angoixa social, com la d'aquell qui tem, amb sobrada raó, que només amb els peus per davant tornarà a la Mallorca on tota la seva vida es lliga a la terra com en la nit les flames a la fosca. Aquest sentit de la poesia, compromès amb la realitat, que fuig del joc malabar de paraules que res no diu i res no vol dir, em fa reivindicar tres poetes nostres que han sabut seguir en els seus versos el fil de Rosselló-Pòrcel, que ens deixarien colombrar una poesia jove i nova si no fos per tots aquells que pontifiquen «oficialment» o extraoficialment en aquesta cultura. Els canonges volen ser bisbes i els bisbes volen ser papes a través de la tècnica execrable de tatxar arbitràriament noms de les llistes, sovint, massa sovint, amb un desconeixement suprem de l'obra que anul·len i de l'autor que esborren. Serien tres Bartomeu Rosselló-Pórcel del moment, el poetes Ferran Lopescu, català; Lluís Massanet, mallorquí, i Salvador Andrés i Pasqual, valencià. El primer, nascut a Hospitalet del Llobregat el 1961, es defineix «poeta per necessitat fisiològica d'atrapar sensacions, sentiments, situacions, transmissibles al lector mitjançant immersió empàtica» i considera que la poesia és «un afer massa important com per deixar-lo en mans del cinisme postmodern»... El segon, Lluís Massanet, nascut a Sant Llorenç des Cardassar el 1961, diu que la poesia, a més de l'exploració de les paraules, és la «transmissió d'una realitat anterior al poema», siguin idees, actituds o trets de personalitat. En Salvador Andrés i Pasqual va néixer a Alzira el 1940, ja no és doncs cap criatura, però presenta el mateix tarannà de versificació fresc i dinàmic del que parlàvem en el mestratge de Rosselló-Pòrcel... «La decadència d'un món, diu Garés Crespo, que té com a centre el conreu de la terra i part del nou món industrial, gran novetat per a nosaltres, hui que rebenta ja la tercera revolució tecnològica amb la robòtica i la informàtica...». Tots dos mons grisos, incongruents, humanitaris a força d'automatisme i habitualitat...» o la «fórmula d'encobrir lànguidament les ones de la suor», quan canta el poeta que hauríeu d'estar empegueïts de desconèixer: «De bon matí ens desvetllaren els afusellaments, i al migdia assistírem a les cerimònies de la marginació i les humiliacions...».