Casto Méndez Núñez, cap de l'estol naval del Pacífic, escriu al
ministre d'Estat, en el govern O'Donnell, Bermúdez de Castro, els
mots següents: «Si dissortadament no s'aconseguís una pau honrosa
per a Espanya, compliré les ordres de V.E. destruint la ciutat de
Valparaíso encara que sia necessari, per fer-ho, haver de competir
amb les esquadres anglesa i americana aquí reunides, i la de Sa
Majestat seria enfonsada en aquestes aigües abans de tornar a
Espanya deshonrada, complint així el que Sa Majestat, el seu govern
i el seu país desitgen, això és, primer honra sense Marina que
Marina sense honra...».
Després, el dos de maig, contestaria al comodor Rodgers, cap de
l'esquadra nord-americana ancorada en el port del Callao, la famosa
sentència que ha passat a la història com un quixotisme més de
l'Estat espanyol: «Espanya s'estima més honra sense vaixells que
vaixells sense honra...». Imaginau el somriure del nord-americà, el
somriure de qualsevol home pràctic, el somriure del món anglosaxó,
més acostat al realisme de Sanxo Panza que a les curolles del
Quixot. En aquell enfrontament es jugaven, a més de l'honra, altres
coses. Les reivindicacions econòmiques que Espanya podia fer al
Perú i Xile mai no pujaven la factura de la greu pèrdua de tot
l'estol, del patrimoni material que representaven tots aquells
vaixells. I tampoc no valien la pèrdua de vides humanes, de tota
aquella marineria innocent que pertanyia a les capes socials més
febles del país. Méndez Núñez havia nascut a Vigo el 1824 i morí el
1869, es distingí a Filipines i bombardejà sense èxit Valparaíso i
el Callao. També allà, a terra ferma, les víctimes, en la seva gran
majoria, foren civils. I tot era per treure les castanyes del foc a
quatre capitalistes peninsulars! Com sempre, mentre uns parlen de
coses que són fruit de l'abstracció, com l'honor, uns altres fan
comptes a l'ombra per veure si les dobles d'or són moltes o poques.
«Mai no tornarem sense honra ni vergonya!», deia aquell ingenu llop
de mar... Així ho explicava un llibre de text de l'època
franquista: «Hi hagué algunes diferències amb el govern xilè per
raons de protecció d'uns súbdits espanyols, i Méndez Núñez fou
l'encarregat de defensar el nostre honor en aquelles costes del
Pacífic, amb pocs vaixells i poques municions. Sent advertit per la
seva temeritat de voler bombardejar un port xilè, va respondre: 'El
país, el govern i jo preferim honra sense vaixells que vaixells
sense honra...'. I quan l'almirall anglès i l'americà l'avisaren
d'estar disposats a impedir-li aquella acció de bombardejament del
port, Méndez Núñez replicà: 'Si us posau entre l'esquadra i la
ciutat, el meu deure, que sabré complir, és el d'enfonsar-vos...'».
Potser l'error d'aquell home era parlar en nom del país. Bé estava
que fos la veu del govern o la seva pròpia, però no la de la gent
que res no guanyava en aquella aventura. Tampoc no pensà en el que
suposaria una guerra contra els Estats Units i Gran Bretanya en
aquell moment d'una Espanya, potència de tercera classe, sotmesa a
fam i misèria. Pobre mesquí!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.