La generació dels 70 (1979)

És publicada la novel·la La Senyora, d'Antoni Mus, premi Sant Jordi 1979, una extraordinària narració que serà portada amb èxit al cinema i evidentment, eclipsarà el Bearn cinematogràfic de Villalonga, això segons alguns crítics del Setè Art. «Antoni Mus "deia un altre crític" pertany a una de les primeres lleves de l'exèrcit d'escriptors mallorquins que, en un desplegament espectacular, han ocupat una posició tan important en la narrativa catalana dels darrers anys». La novel·la La Senyora és, però, l'antítesi de la novel·la villalonguiana i amb prou encert ens fa la denúncia de tot un món illenc ben real: la corrupció, el cinisme, la gran hipocresia del burgès mallorquí... «És la història d'un feixuc heretatge de corrupció que no respecta sexes, edats ni condicions socials...». Sis obres de narrativa tenia Antoni Mus publicades quan morí i els seus enemics li tiraren i li tiren encara terra al damunt, cabronament, injustament. Pertany també als narradors dels 70 Joan Manresa, que el 73 publicava el seu premi Ciutat de Manacor amb el relat Primer banyador blau marí i del qual el gran crític barceloní Joan Triadú explicava «Al pròleg, Gabriel Janer Manila retreu una frase de l'autor que diu que té la impressió que tothom s'ha entossudit a creure que ell no és escriptor. Aquestes narracions proven que sí que ho és...». La meva opera prima en català, la novel·la La Universitat, publicada l'abril del 72, també mereixia en aquella ocasió els elogiosos comentaris de Joan Triadú a la revista Serra d'Or. La producció dels escriptors illencs dels 70 fou molt abundosa i important, ho és encara. El tres autors més prolífics, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra i jo mateix podem omplir amb les nostres obres un prestatge per a cent vint títols, entre els quals hi ha els premis de més prestigi i els gèneres més diversos. Però evidentment, al costat de noms com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel López-Crespí, Carme Riera, Baltasar Porcel, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens... no hi podem obviar autors de la vàlua indiscutible de Pau Faner o Valentí Puig. Els mandarins de la literatura es mouen més per amiguisme bord que per un criteri seriós i per això a l'hora de fer llistes, moltes de vegades, miren més el cul que el cap. Els escriptors de la generació dels 70 tenim refrendats els nostres títols en edicions de les editorials més exigents, en la feina de tota una vida, en els guardons més importants. Això, en el país de l'enveja, que és aquest, país de lladres de guant blanc i beats falsos, ha de fer flamada. Ja ho entenc ja! Per això jo dic que la generació dels 70 és la generació d'Antoni Mus.