Carrer estret amb sostre

La gent s'anà agrupant dins un entorn que molt sovint mostrava urpes ben esmolades: extrems de fred i de calor, núvols d'arena finíssima; quan semblava que tot s'havia apaivagat, un terratrèmol de gent galopant hi feia estralls. Allò no era viure. Llavors de mica en mica trobaren remeis que els feren menys vulnerables, construïen les vivendes formant carrers estrets amb sostre. Així es resguardaven de la duresa del clima; els troncs feien enrere qui intentàs entrar-hi cavalcant. A l'ombra de troncs de palmera, fulles del mateix arbre i fang "allò que tenien mes a mà", el carrer proporcionava un espai que, a més de servir d'entrada a la seva casa, sovint oferia pedrissos on reposar. La intimitat familiar quedava a resguard rere les gruixudes parets. Ara el visitant que arriba a l'oasi egipci de Dakhla es troba amb una ciutat relativament gran, on els carrers són amplis i ben traçats; són altres temps. Però si, dins el mateix oasi, es fan quinze o vint quilòmetres fins arribar a un nucli de població més petit, llavors encara és possible trobar arquitectura i formes de vida d'un temps que va caminant molt lentament. Es passa per un carrer, i és com un pou profund on les quatre cares són les dues línies de façanes de les cases, el sostre de llenya de palmera amb fang i el terra amb una capa d'arena fina. A través d'escletxes, aquí i més allà hi arriba, obrint espais de marró plens de claror blanquejant, la potent llum del desert. Una llarga sanefa amb cal·ligrafia àrab s'allarga per sobre els portals de les cases, i es fa lluny fins al final de carrer. És difícil trobar-hi renous d'aquest final de segle. Si s'obre una porta, és ben possible que, hospitalaris com són, invitin a entrar per beure o menjar alguna cosa; ni que sigui només un tassó d'aigua. Són coses que no semblen d'aquest segle. A llocs com l'oasi de Dakhla, sí que ho són.