És detingut Peter Kürten, més conegut com el «Vampir de
Dusseldorf», acusat de nombrosos assassinats, la majoria de
caràcter pedòfil. Ja a l'hivern de 1929 els habitants d'aquella
ciutat alemanya s'espantaren força en saber que una nina de cinc
anys havia estat brutalment assassinada per aquell sàdic, que li
clavà més de trenta punyalades. Era la primera víctima. Nomia
Gertrud Alberman i la tragèdia s'esdevingué en un petit bosc dels
afores de la ciutat. Un altre cas fou el de Rosa Ohlinguer, de nou
anys, que se'n dugué al cementiri, la violà, l'escanyà i
l'acoltellà tretze vegades al cap perquè no fos reconeguda. Conegué
també unes altres dues nines petites, Luise Lenzen i Gertrud
Hamacher, que amb enganys portà a un lloc solitari, les assassinà,
violà els seus cadàvers i es begué la sang de les ferides...
Kürten violà i assassinà dones joves i velles i també alguns
homes, com el mecànic Rudolf Scher. En el trist inventari dels
crims, en el llistat de les víctimes, veim també dues nines de deu
anys, dues més de cinc, una de quinze... Però sembla que el vampir
estava casat, que era considerat un marit model per la seva esposa,
aparentment educat, amable, servicial i tan lluny arribava la
terrible hipocresia d'aquell bergant que en els mesos de més por,
quan hi havia la psicosi dins la població que el «vampir» sortia de
nit i es trobava a qualsevol cantó, Kürten anava a cercar la seva
dona a la sortida de la feina i feia la comèdia de protegir-la pels
oscurs carrerons. Aquell matrimoni durà set anys i en tot aquell
temps ella no havia sospitat res de res. I mirau per on, quan
Kürten és detingut i jutjat, li surten, de cop i volta, admiradores
a balquena, rep tot un seguit de cartes femenines... A més a més,
durant el judici, Kürten es va sentir un gran personatge, el centre
d'atenció del públic i dels periodistes i això el posà més que
content. No va negar res, va reconèixer tots els delictes i encara
n'afegí algun més que no era en el procés. Fou condemnat a nou
penes de mort i l'abril de 1931 es dictà sentència. Quan el
penjaren no oferí resistència, es deixà fermar les mans i posar la
caputxa pel cap i la corda pel coll. Aquella matinada, mentre el
sinistre aparell de la mort funcionava en el pati de la presó,
centenars de dones s'agrupaven a la porta de l'edifici i portaven
per al reu cartes d'amor, flors i poemes. No mancà qui pregàs als
guardians un autògraf del condemnat.
Era allò que els sociòlegs anomenaven «eròtica de la violència»,
que poc temps després, amb la vinguda dels nazis, posaria pels
carrers la violència paramilitar, un precedent de l'holocaust.
Tot això em recorda aquells escriptors que admiren i estimen el
Marquès de Sade i que si fos viu, fins i tot, li besarien el
cul.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.