Un discurs commemoratiu de Maura (1923)

Miquel Ferrà i Martorell12/03/99 0:00

El polític mallorquí Antoni Maura pronunciava un discurs commemoratiu en honor a Teresa de Jesús, fundadora carmelitana i gran escriptora. Per això la Universitat de Salamanca, tot exercitant les facultats que li atribuïa un Reial decret de poc temps enrere sobre Autonomia universitària, concedí a l'esmentat i il·lustre personatge històric el Doctorament Honoris Causa i això s'esdevingué en aquella ciutat amb una sessió molt solemne presidida pels reis Alfons XIII i Victòria Eugènia. Aleshores, la ciutat d'Àvila, bressol de la mística Doctora, s'associava a tal homenatge i amb l'assistència de la infanta Isabel, els organitzadors comptaren amb l'oratòria de Maura, el qual representava l'Acadèmia Espanyola de la Llengua. El discurs tenia molta essència i alhora molta substància. Dit en altres paraules, tot defugint de la llengua dels mítings, on el conservadorisme es convertia en la doctrina de les dolces complaences de la burgesia i la trista resignació dels pobres, un Maura literari ens exposa veritats també literàries que hem de compartir per força. I aquí se'ns diu que «personalitats com la de Teresa de Jesús formen el nervis de la col·lectivitat anònima, la promouen i la dignifiquen, li donen alè i la fan marxar i vessen damunt d'aquella els seus nombrosos, incomptables, inefables beneficis...».

I entre aquesta gent excepcional hi ha artistes, filòsofs, polítics, oradors, escriptors, poetes, músics, compositors, savis, científics, metges, descobridors i investigadors... Tots ells, com diu Maura, mereixen la nostra gratitud... «Però la vida ètica i la vida intel·lectual és molt més complicada, es compleix en una altra òrbita. La seva nota primordial consisteix en una indestructible personalitat. Cadascú, perquè és lliure, perquè té la prerogativa preciosa de la llibertat moral, ha de respondre amb la seva conducta pròpia. És clar que en la mesura proporcional. Les vides són disconformes i amb la seva diversitat es correspondrà el judici de residència; a ningú no li demanaran compte d'altra cosa que no sigui les aptituds que sapigué o no sapigué manejar. Recordau el calibrador bíblic de l'ull de l'agulla, prevengut per tal que hi passin els que transiten per la vida en el camell de l'opulència. No hi ha ni almoiners, ni dissortats, ni ignorants que se'n puguin escapar puix tots ells conserven la dignificadora llibertat dels homes. Des que neixen fins que moren han de conviure amb la llei moral. Això se simplifica per als desheretats però sent també més petites les seves llums o les seves energies i motivacions per perseverar; també són majors les asprors del dolor. I si tots han de complir aquesta ètica, si no existeix un instant que no sia lliure la opció entre complir-la o violar-la, l'ètica ha d'estar present en tots els esperits. Com hi està? Sí. Ja sé que molts parlen de justificar la seva presència per via especulativa sobre fonaments de la raó...».

Però Maura veu molt clar que si la vida de l'art viu de la bellesa, aquesta bellesa per ser autèntica s'ha d'abeurar en els sentiments nobles i no en el cinisme i la corrupció. Com hem de dir: Quin cinisme més bell! Quina corrupció més guai! Així, per exemple, determinades desviacions sexuals, com la d'emprar el pixum de l'amant, pràctica coneguda com «pluja daurada», en un excés imbècil de voler posar un nom poètic al brou de claveguera, rebutgen tots els adjectius de la bellesa.