A la roda de premsa de Maria de la Pau Janer, després del premi
obtingut, ella comparegué vestida de vellut vermell i, a la seva
dreta, els dos poetes que hi havia tenien cara, mans, cabells, ulls
i veu de poeta. Eren David Castillo i Pere Gimferrer. Jo
m'imaginava la conversa, pausada i cortesa, entre la dama i el
poeta, sota la claror aombrada del fullam. Dels set membres, quina
paraulota, del Jurat, gairebé tots besaren la bella filla del meu
amic Biel Janer. Ah, i també Jordi Pujol es posà de puntetes per
arribar amb la seva galta presidencial a la galta celestial de
Maria de la Pau. Carles Crehueres, director de comunicació de
Planeta, la conduïa de prebost en prebost, d'autoritat en
autoritat.
Només sé que aquella nina, tan tendra i de mirada romàntica, amb
el seu germanet i amb el seu marit, era feliç, entre tanta i tan
noble gent de la política, de l'art, de la cultura, i del que és la
societat catalana. Maragall feia més planta com a possible
president de la Generalitat que com a nét del poeta immortal.
Recordava jo els versos de Joan Maragall amb els quals comença la
meva novel·la autobiogràfica, finalista d'aquest mateix certamen:
Enmig de la calma o la maror/... sempre retorna al port del teu
amor. Núria Feliu, com sempre, m'alegrà el cor amb les seves
paraules d'amor, senzilles i tendres, com aquelles del «nano»
Serrat, que era amic del meu amic Joan Bonet.
Al premi Ramon Llull, les evocacions positives han estat qualque
cosa més que pura nostàlgia. Només m'importa destacar un fet i és
aquest: he vist que una al·lota jove, que pot ésser la meva filla,
ben igual que el terrible Hac Hac, que podria ser el meu fill, ens
ha guanyat la partida i s'ha alçat, com diuen els castellans, con
el santo y con la limosna, és a dir, amb l'honor del guardó i amb
els deu milions de pessetes. Això, crec jo, és massa per als
enemics de la família Janer.
Un títol romàntic
De la novel·la guanyadora, fins que no es publiqui, només sabem
que no es dirà Retorn, com es diu a la llista dels nou finalistes
de la dinovena edició del Premi Ramon Llull de les Lletres
Catalanes, sinó Lola, que és un títol més romàntic, més suggestiu.
Dels finalistes, ningú en parla i, fins i tot, quan un company de
la competència escriu la seva crònica i diu que jo era un dels nou
finalistes d'enguany, li lleven la frase i em tiren no a la
paperera, sinó al clot del Duero, que passa per Salamanca, com
diria el sublim «comunicador de savieses». Dels finalistes, només
diré que, dels nou que érem, només dos vam anar amb el nom i els
cognoms destapats, o sia Àngels Díaz Rodríguez i un servidor, que
som Garcia de segon llinatge. Dels altres set supòs que tots eren
dones, perquè els pseudònims eren tots d'home, Joan de la Parra,
Jordi Plujadestels, Martí Joan, Roc Domingo, Josep de Riner, Ernest
Riba, Ibn Rusd. També sabem que és la història d'una dona que
retorna a Mallorca, després de 20 anys, i troba ca seva convertida
en un hotel agro-turístic. Per cert, Planeta ens regalà un llibre
d'hotels agro-turístics.
M'alegra que Maria de la Pau entri a formar part de la nòmina
dels guardonats balears "Ferrà, Puig, Faner i Carme Riera" amb el
Premi Ramon Llull. Altres mallorquins, com Jaume Pomar, com Antònia
Vicens, com tres o quatre més que s'amaguen rera un pseudònim i com
jo mateix, haurem d'esperar un altre any. Ningú no ha comentat un
fet prou significatiu: Carme Riera no formava part del Jurat, com
els anys anteriors. Per què han llevat Carme Riera del Jurat? Li ho
vaig demanar directament i ella em va dir: «Ja t'ho pots
imaginar... En el meu lloc han posat un jove que els va més
bé».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.