Crònica despentinada del premi Ramon Llull de Narrativa Catalana

TW
0

A la roda de premsa de Maria de la Pau Janer, després del premi obtingut, ella comparegué vestida de vellut vermell i, a la seva dreta, els dos poetes que hi havia tenien cara, mans, cabells, ulls i veu de poeta. Eren David Castillo i Pere Gimferrer. Jo m'imaginava la conversa, pausada i cortesa, entre la dama i el poeta, sota la claror aombrada del fullam. Dels set membres, quina paraulota, del Jurat, gairebé tots besaren la bella filla del meu amic Biel Janer. Ah, i també Jordi Pujol es posà de puntetes per arribar amb la seva galta presidencial a la galta celestial de Maria de la Pau. Carles Crehueres, director de comunicació de Planeta, la conduïa de prebost en prebost, d'autoritat en autoritat.

Només sé que aquella nina, tan tendra i de mirada romàntica, amb el seu germanet i amb el seu marit, era feliç, entre tanta i tan noble gent de la política, de l'art, de la cultura, i del que és la societat catalana. Maragall feia més planta com a possible president de la Generalitat que com a nét del poeta immortal. Recordava jo els versos de Joan Maragall amb els quals comença la meva novel·la autobiogràfica, finalista d'aquest mateix certamen: Enmig de la calma o la maror/... sempre retorna al port del teu amor. Núria Feliu, com sempre, m'alegrà el cor amb les seves paraules d'amor, senzilles i tendres, com aquelles del «nano» Serrat, que era amic del meu amic Joan Bonet.

Al premi Ramon Llull, les evocacions positives han estat qualque cosa més que pura nostàlgia. Només m'importa destacar un fet i és aquest: he vist que una al·lota jove, que pot ésser la meva filla, ben igual que el terrible Hac Hac, que podria ser el meu fill, ens ha guanyat la partida i s'ha alçat, com diuen els castellans, con el santo y con la limosna, és a dir, amb l'honor del guardó i amb els deu milions de pessetes. Això, crec jo, és massa per als enemics de la família Janer.

Un títol romàntic  

De la novel·la guanyadora, fins que no es publiqui, només sabem que no es dirà Retorn, com es diu a la llista dels nou finalistes de la dinovena edició del Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, sinó Lola, que és un títol més romàntic, més suggestiu. Dels finalistes, ningú en parla i, fins i tot, quan un company de la competència escriu la seva crònica i diu que jo era un dels nou finalistes d'enguany, li lleven la frase i em tiren no a la paperera, sinó al clot del Duero, que passa per Salamanca, com diria el sublim «comunicador de savieses». Dels finalistes, només diré que, dels nou que érem, només dos vam anar amb el nom i els cognoms destapats, o sia Àngels Díaz Rodríguez i un servidor, que som Garcia de segon llinatge. Dels altres set supòs que tots eren dones, perquè els pseudònims eren tots d'home, Joan de la Parra, Jordi Plujadestels, Martí Joan, Roc Domingo, Josep de Riner, Ernest Riba, Ibn Rusd. També sabem que és la història d'una dona que retorna a Mallorca, després de 20 anys, i troba ca seva convertida en un hotel agro-turístic. Per cert, Planeta ens regalà un llibre d'hotels agro-turístics.

M'alegra que Maria de la Pau entri a formar part de la nòmina dels guardonats balears "Ferrà, Puig, Faner i Carme Riera" amb el Premi Ramon Llull. Altres mallorquins, com Jaume Pomar, com Antònia Vicens, com tres o quatre més que s'amaguen rera un pseudònim i com jo mateix, haurem d'esperar un altre any. Ningú no ha comentat un fet prou significatiu: Carme Riera no formava part del Jurat, com els anys anteriors. Per què han llevat Carme Riera del Jurat? Li ho vaig demanar directament i ella em va dir: «Ja t'ho pots imaginar... En el meu lloc han posat un jove que els va més bé».