Tres pins s'abracen

Tres pins s'obren sobre la base de l'altar de Zeus, a Bergama.

06/03/99 0:00

Tres pins, quasi només tres pins, formen un bell conjunt sobre la muntanya. Quasi no és possible posar-hi més coses: només els arbres i la memòria. Abans el lloc estava ocupat per un altar que tothom admirava. Gràcies a la bona manya dels artistes, les pedres havien deixat la seva condició de simples minerals i eren columnes o cossos que copiaven la carn humana i celestial; una fita important del món hel·lenístic. La blancor original s'havia cobert de pintura i or. Un gran fris mostrava una història de lluita entre déus i gegants. El destinatari de tot aquella esplèndida obra, edificada sobre un entorn de privilegi on també hi havia temples i llocs d'esbarjo i relaxació, era Zeus.

Però quan un déu canvia de lloc, altres ocupants menys divins s'apoderen del temple abandonat. De primer se'n duen l'or i les coses fàcils de transportar; llavors arramben amb qualsevol pedra que sigui capaç de ser utilitzada per empedrar un pati o per convertir-se en calç per emblanquinar les façanes. També és possible que hi arribi algú de molt lluny i, fascinat per allò que ha «descobert», se les enginyi per arrabassar-ho del seu lloc original i emportar-s'ho immediatament. És el cas del temple de Zeus a Pèrgam.

Als afores de l'actual Bergama turca hi ha una muntanya tota coberta de testimonis d'un passat massa esplendorós, massa bell per resistir el pas del temps. Sobre la part alta, encerclat per un panorama de muntanyes i valls, de verdors amb tonalitats diverses, hi ha tres pins que s'abracen: viuen sobre el poc que no se'n dugueren de l'altar de Zeus: mitja dotzena d'escalons plens de fullaraca. Els demés, bells cossos nus o vestits amb robes que teixiren els seus plecs de les pedres, animals ferotges arrancant a mossegades la carn humana, tot ara plora fredor, i visitants molt cultes, a un museu llunyà. Per sort, els tres pins i tota la bellesa que encara hi troba el visitant, no és transportable a cap altre lloc.