Cervantes vol anar a Amèrica (1582)

Miguel de Cervantes Saavedra escriu una carta a Antonio de Eraso, del Consell d'Índies de Lisboa i demana un lloc oficial a l'altra vorera de l'Atlàntic. Un any i dos mesos abans havia retornat a terra espanyola i es trobava en una situació familiar molt pobra, econòmicament parlant. Havia de refer la seva vida i només tenia en el seu favor els mèrits militars. Però de res no li serviren com no fos per a més revenja i enveja contra la seva persona. Els seus padrins d'armes, Joan d'Àustria i el duc de Sessa havien mort i només podia pensar ara en les colònies de les Índies Occidentals com el lloc de probable bon futur. Demana el mateix a Madrid i igualment li és negat. En aquella espera, plena d'angoixa, coneix una bella dona, Ana Franca o Ana Villafranca de Rojas, quatre anys abans casada amb un tal Alonso Rodríguez, que tenia una taverna al carrer de Tudescos, molt freqüentada per artistes, poetes i comediants. Diuen que fruit d'aquella apassionada relació amorosa fou Isabel de Saavedra, la seva filla única, encara que els que el volen eixorc asseguren que era filla de la seva germana Magdalena i de Juan de Urbina. Curiosament, tot d'una que Isabel nasqué, Cervantes es casava a la vila d'Esquivias amb Catalina de Salazar i Palacios. En aquest cas, l'enamorament, havia estat fulminant. L'escriptor havia anat al poble de la Sagra toledana per gestionar la publicació de les obres del seu amic Pedro Laínez, que acabava de morir. Juana Gaitán, la muller de Laínez, vivia a Esquívias i allà, Cervantes, es casà i visqué dins aquell amor un parell d'anys. Catalina aportà al matrimoni unes terres bones però hipotecades, fet pel qual s'ha de pensar més en un sobtat enamorament que en certs interessos materials. Ella tenia dinou anys i ell trenta-set. En aquell moment, Cervantes, per altra banda, es mostra veritablement prolífic, senyal que el matrimoni li feia bé i li donava una certa estabilitat creativa. Escriví La Galatea i després moltes obres teatrals. Ell mateix afirma: «Vaig composar en aquell temps devers vint comèdies i totes elles es recitaren sense ofrena de cogombres ni cap altra cosa que es pugui llançar; totes elles varen córrer la seva cursa sense xiulos, crits o avalots de públic...».