El cronista explicava que «a instància del Capità General hi
hagué curses en el Born, celebrades pels cavallers. El primer dia
s'hi presentaren tretze parelles amb disfresses (hongaresos, turcs
etc.); el segon catorze parelles vestides d'herba i el déu Bacus
amb els seus atributs; els cavallers tiraven ous de colors a les
senyores i aquestes a ells, tot fent, uns i altres, un passeig
entorn del Born i, a la nit, dugueren el carro per quasi tots els
convents de monges: el darrer dia anaren vestits a l'estil espanyol
antic, tots endolats, el mateix que el Carro triumfal, precedint el
Temps amb els seus ornaments i trofeus; a la nit feren el passeig
per la ciutat amb torxes negres, i acabà aleshores aquesta estranya
i lúgubre funció».
És evident que en el nostre Carnaval illenc, el més autèntic, la
influència italianitzant era molt forta. Es tractava d'una festa
mediterrània, apropada a Venècia i mil cops allunyada de les
comparses pseudobrasileres i exòtiques que avui ens volen fer
engolir i que ens fan perdre el caràcter propi d'altres èpoques. La
paraula «rua», que significa en català antic «carrer», s'aplicà
llavors a una festiva filera de cotxes que van fent voltes amunt i
avall d'un carrer. En aquest cas, carrosses, amb motius originals o
simbòlics. Anar a rues vol dir anar en colla, puix cada carruatge
portava la seva gent. El que celebram, més que «rua» és «corrua»,
és a dir, «munió de persones, carruatges etc. que avancen uns
darrere els altres formant una llarga filera. I per això diuen
«anar en corrua» o «anar corrua feta»...Però a més dels carruatges
festius i dels ciutadans disfressats hi havia també, i això es
podria restaurar, la figura d'En Carnestoltes, que era un ninot de
palla que durant aquells dies es posava en finestres i balcons i es
cremava el darrer dia. D'aquesta manera, cada casa, aportava també
el seu enginy a la celebració. Tot seguint amb aquella moda
italianitzant, confirmem que la nostra disfressa tradicional era,
entre altres fantasies del món màgic o del món naturalista i
vegetal, la clàssica careta de cartó pedra i un llençol cobrint tot
el cos. Aquesta careta podia esser de monstre, de dimoni, de llop,
d'ocell...i el llençol evolucionava cap a teixits més ornamentats,
capes de vellut, túniques amb filigrana, etc. I sense sortir
d'aquelles influències genoveses, napolitanes, venecianes o
romanes, deim, com a curiositat, que tenim a Palma un carrer ben
carnavalesc, el carrer de Sant Feliu, més conegut popularment com
carrer de «Ses Carasses», doncs això és el que veim a portes i
finestres d'un casal senyorívol i devuitè que dóna a tal via
pública, estreta i cèntrica, fesomia pròpia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.