Neix el mite Laurel i Hardy (1932)

Ha nascut un dels mites del cinema còmic més important de tots els temps, juntament amb Charles Chaplin Charlot i els germans Marx. Tota una època gloriosa de Hollywood pel que fa al gènere humorístic. La cosa havia començat un matí de maig del 1910, quan una companyia de comediants anglesos desembarcava a Nova York. Amb aquell estol d'actors venien Stanley Jefferson i Charles Chaplin. Instal·lada en un petit teatre dels suburbis, la companyia presentava breus quadres burlescos. Però l'humor britànic tenia poc èxit en aquells barris marginals de la gran metròpoli ianqui i la gira fou un fracàs. A causa d'això, l'empresari hagué de reduir la nòmina i mentre que Charles Chaplin restava encara sobre aquell humil escenari, Stanley Jefferson era acomiadat. Es trobà, així, en el carrer d'aquella ciutat, per a ell estrangera, sense feina i sense doblers. Passà fam i cercà desesperadament una feina. Algunes setmanes després era contractat a la ciutat de Los Angeles, en el Variety Club i allà fou descobert, en el decurs del seu xou humorístic, fet d'originals pallassades, per Hal Roach, un productor cinematogràfic. El contractà i el batià amb el pseudònim Stan Laurel i així començà amb èxit aquell actor magre i empegueïdor en el Setè Art. Passaren deu anys després d'aquell «debut» i aleshores Hal Roach, tot veient la pantalla envaïda per altres còmics de fama com Buster Keaton o Harold Lloyd, cercà una fórmula original. Havia descobert un actor de teatre molt gras, mostatxut, grotesc en els papers seriosos, però amb veritables qualitats escèniques. Era Oliver Hardy, que en principi es negà a fer cinema de riure. Fill d'un magistrat, alumne notable a l'escola d'art dramàtic, va veure aquella idea com un desprestigi. «Jo som un artista! "deia i tornava a dir. Però li bastà fer una volta pel món del cinema per canviar d'idea i trobar-se enlluernat amb les noves perspectives. El mite universal del Gras i el Prim ja era un fet. Els dos artistes esdevingueren autèntics camarades i la seva línia de treball es basà en el còmic contrast de les seves corpulències. El prim com a personatge dolç i beneitet. El gras, un orgullós maldestre. Les rialles, des de les capitals del món al poblet més miserable on hi hagués un projector, estaven assegurades i encara que sortiren de pertot arreu imitadors, ells, la parella clàssica s'acomodà definitivament en el cel de l'estelat. Pel·lícules com Els asos d'Oxford, Cavalcada cap a l'Oest, Caps d'estúpids, Dos de la Legió... foren grans èxits. Tot això ens fa pensar en aquells autors «exquisits» que mostren un gran menyspreu pels gèneres populars i que no s'adonen, en el seu mesquí orgull, que tot pot ser un gènere i res no ho és. Tot el que hi ha en el món de l'art són originals i imitadors, creadors i envejosos, intel·lectuals feiners i altres lletraferits, artistes o actors frustrats que no passen de contemplar-se el llombrígol en una falsa i emboscada torreta d'ivori.