Pere Joan Pons, martirologi marí (1826)

Es dóna per mort el capità del bateau de bandera francesa La Virgen del Buen Socorro, el solleric Pere Joan Pons, que venia al port de Sóller des de La Nouvelle per carregar taronges. Un cop de mar el llençà per la borda, ja a l'entrada del port, i per molt que l'han cercat les embarcacions solleriques, l'esforç ha estat inútil. Aquest esdeveniment ha causat gran sorpresa i dol puix era persona benvolguda. És interessant situar aquella data per veure com ja en aquell temps era intensa la relació comercial i social entre el migdia francès i la comarca sollerica. Una nau francesa, una tripulació mixta, un capità solleric... Però peguem una ullada a com era la situació a Espanya i França en aquells dies: «La situació econòmica a França havia entrat en una crisi que anà augmentant des del 1825 i una crisi posterior, la de subsistències, provocà un profund malestar entre la població que va fer responsable de tot allò el sistema absolutista. L'oposició adoptà aleshores tres fronts polítics, el liberal moderat, el socialista i el radical. A través de les societats secretes es posa en marxa tota una onada de revoltes populars. Però Carles X, que regna en aquell país des del 1924, amb el suport de l'Església i els conservadors, suspèn la llibertat de premsa, tanca la Cambra, modifica els drets electorals i imposa la seva voluntat en tots els àmbits del poder. El 1830 esclata la revolució definitiva i la realitza el poble de París auxiliat per la burgesia liberal i les societats republicanes. El moviment té lloc quan Carles X es proposa d'anul·lar, definitivament, la Carta Constitucional... Com podeu veure, un clima perillós i ben mogut en el qual es movien els nostres navegants i comerciants. Pel que fa a Espanya, la situació política, social i econòmica no era gaire més bona, amb la lluita entre liberals i absolutistes i sempre la gran i angoixosa incertesa a l'horitzó. Feim aquest comentari per demostrar fins a quin punt aquells capitans de vaixell de vela que es jugaven la vida amb un carregament de taronges eren autèntics herois, d'una pasta que la terra i la cronologia donen a comptagotes. Com ja hem dit altres vegades, el millor homenatge a tots aquells homes de mar és el magnífic poema social de Paul Valéry Le cimetière marin, dedicat al cementiri de Seta: «Sostre tranquil, per on marxen els coloms, Entre els pins batega, entre les tombes; Migdia el just hi composa focs la mar, la mar, sempre recobrada!».