Escorca i el bisbe Torrella (1239)

Bernat i Guillem Abrines venen l'alqueria d'Escorca a Ramon de Torrella, primer bisbe de Mallorca, per mil vuitanta lliures mallorquines. El bisbe, en el primer any del seu pontificat, estava totalment ocupat en l'organització de la seva diòcesi. Com explica l'historiador Gaspar Munar, no hi havia «res més natural que volgués edificar una església en el lloc d'Escorca, per tal que hi poguessin complir els seus deures religiosos els habitants esbargits d'aquella solitària comarca. Així, el 1246, Mossèn Miquel d'Apiara era Rector d'Escorca i Almaluig», segons consta en una escriptura d'aquell any. Sembla que malgrat l'aïllament, la parròquia d'Escorca, dedicada a sant Pere, prosperà al llarg del segle XIII i part del XIV. El 1269, essent bisbe Pere de Morell, eren edificades unes cases entre la font i la casa del capellà. Quan arriba el segle XV, la primitiva parròquia va perdent importància, eclipsada per la de Santa Maria de Lluc, el monestir, que a poc a poc augmenta en fama i prestigi. Es constituí, aquesta, finalment, en Església Col·legiata el 1456 i l'esglesieta de la muntanya restà oblidada. Com explica l'autor abans esmentat, «per sort s'ha conservat fins els nostres dies l'edifici, en la seva bella i primitiva estructura. És de planta quadrangular, amb portal de mig punt obert a una de les seves parets laterals. La seva teulada de dos vessants és sostinguda per un sòlid arc gòtic, que separa el lloc dels fidels del presbiteri. Hi pugen per dos escalons i l'altar està separat del mur i es veu que mai no hi ha hagut cap retaule sinó un estret finestral i dos prestatges petits on eren guardats els objectes litúrgics. A la dreta i a l'esquerra del presbiteri hi ha dos bancs de pedra on s'asseien els prohoms de la parròquia. A la part de fora, sobre l'angle de la paret oposada al presbiteri, es conserva encara el cloquer, humil, des d'on la campana es deixava sentir altre temps pels solitaris boscos i alzinars. És, aquest, segurament, el temple més antic de Mallorca i per als que estimen l'art o la història, un referent de l'arquitectura romànica de muntanya. Però tot plegat ens remet igualment als anys de la Mallorca medieval i a totes aquelles reminiscències morunes que han marcat una part del nostre caràcter. Sembla que les alqueries àrabs del terme de la muntanya eren les següents: Axcorca o Escorca, Taurixam o Turixant, Almalutx o Almallutx, Quelber o Cúber, Baalichi o Bàlitx, Mutnabar o Monnàber, Dalhoffra o L'Ofre , Colobra o Calobra, Tuaya o Tuent, Caxconar o Cosconar, Mortit o Mortitx, Beni Haldon o Binifaldó... I els boscos ombrívols que evoquen tots aquells episodis de Ramon Llull i els seus savis ermitans, com aquell que apareix d'entre tota aquesta vegetació de muntanya per donar començament al Llibre de l'Orde de Cavalleria.