Quan Catalunya era francesa (1810)

Rendida Girona, el desembre, entra a Barcelona, tal dia com avui, el mariscal Augereau, el qual, havent establit Bonaparte governs particulars a Navarra, Biscaia, Aragó i Catalunya, per tal d'annexionar de manera definitiva aquests territoris a França, és nomenat governador general de Catalunya. Però a Augereau, enfrontat al general Duhesme, que havia constituït a la capital catalana una Audiència i un Ajuntament afrancesats, el càrrec li durà poc. Li succeí el mariscal Macdonald, que es va ocupar principalment de la guerra, mentre el general Mathieu governava Barcelona. És a partir d'aquest moment, havent caigut Lleida sota les armes bonapartistes, quan comença amb molta força el moviment afrancesat a tot Catalunya. Tota l'administració i les institucions públiques són lleials a París i així i tot, molts funcionaris, en la majoria dels càrrecs, vénen de més enllà dels Pirineus. Els regidors, catalans «afrancesats», que Augereau havia destituït, tornen a les seves cadires i la presència de França a les escoles, al teatre i a altres llocs públics es fa eficaç i efectiva. El gener de l'any següent són conquerides pels francesos la plaça forta de Tortosa i la ciutat de Tarragona. També és perdut el monestir de Montserrat que es mantenia en poder dels rebels. El gener de 1812 el general Decaen és nomenat governador general de Catalunya en substitució de Macdonald i per decrets de 26 de gener i 2 de febrer tot el territori català era anexionat a França i tota la seva organització administrativa, financera i judicial adaptada a la d'aquell país. Vingueren, aleshores, més funcionaris francesos, gents que ocupaven nombrosos càrrecs i llocs civils. Mentre quasi tota la burocràcia era francesa, els ajuntaments estaven constituïts per afrancesats. Al contrari d'altres indrets de l'Estat espanyol, on la guerra era intensa i la lluita de guerrilles no deixava descansar els soldats de Bonaparte, sembla que Barcelona gaudí en aquells dies d'una relativa pau i prosperitat. Però el 1812 la situació de les tropes napoleòniques a tot Europa començava a esser dramàtica amb el desastre de la campanya de Rússia, la batalla d'Arapiles i altres severes derrotes d'un exèrcit imperial quasi invencible fins aleshores. L'Emperador es va veure obligat, en un determinat moment, a simplificar els quadres de personal de l'Administració civil que havia establert al Principat i per decret del 7 de març de 1813 així ho manava. Els membres administratius d'aquella Barcelona francesa s'hagueren de traslladar, després, a causa de l'empenta espanyola, a Girona i quan les tropes bonapartistes foren finalment derrotades a Vitòria, el rei Josep Bonaparte i el seu seguici abandonava la Península. Encara restaria el mariscal Suchet a Barcelona com a governador general de Catalunya i comandant en cap de les forces napoleòniques a la regió. Però poc després hagué de marxar i Catalunya passava, novament, a mans del Regne i reialme de Ferran VII.