Les conseqüències morals i econòmiques de la derrota en la
guerra hispanoamericana del 98 encara es deixaven sentir. Per les
ciutats i pobles de tot l'Estat es podien veure excombatents
demanant almoina, la majoria minusvàlids. La burgesia havia perdut
molts doblers en aquella desfeta. La gent humil, moltes vides.
Joaquim Costa (Monzón, 1846-Graus, 1911) era un dels pocs polítics
del moment que anava amb la veritat per davant...
«Han dit que jo volia extirpar l'abnegació a l'heroisme, la
generositat, la noblesa, tot el que hi ha de gran en el nostre
poble. Això no és veritat. El que jo vull anihilar és la fullaraca
retòrica, les frases sense sentit, parlar per parlar i així no
haver de fer feina...».
Tenia raó. En aquest país, aleshores, mancava enginy i sobrava
saliva. Azorín, aquell alacantí castellanista, amic de Costa, li
feia la burleta i parlava de la seva incurable malenconia. Però no
era malenconia sinó sentit pràctic. Costa, amb la seva gran cultura
i vitalitat, un home de gegantina personalitat, humanitari al cent
per cent, rectíssim en la seva conducta, influí en els pensadors
del seu temps però li plogueren els enemics. Els enemics de sempre,
és clar: patrioters de boqueta, aristòcrates decebuts, oradors de
taverna, personatges corruptes que s'escandalitzaren quan Costa
digué que ja era hora de tancar amb doble clau el sepulcre del Cid.
Uns amb bona intenció, admiradors, l'anomenaren el lleó de Graus,
el poble d'Osca on residia. Altres feren servir aquest mateix
sobrenom per riure's del polític, que tanmateix sobreviuria pocs
anys a la derrota colonial. Mentre uns continauven pensant a posar
la bandera espanyola a terres exòtiques, Costa pensava que la
grandesa del país a través de les fàbriques, la ciència, els
descobriments dels savis i dels inventors, els trens carregats de
productes competitius en destí als mercats d'Europa... És evident
que li feren poc cas, que la política centralista continuà pels
mateixos camins, que la nostra joventut proletària continuaria
morint en una guerra absurda, en el nord d'Àfrica, en nom dels rics
que amb els seus doblers no havien de fer el servei militar malgrat
tenir molts d'ells interessos econòmics a Marroc. Tot això ho veia
amb gran tristor Joaquim Costa. La política, la vana política de la
Restauració i la Regència feren fracassar qualsevol obra concreta
de sentit pràctic. Com sempre, en aquest país, el Quixot comandava
Sancho Panza i el Cid cavalcava un cavall de fusta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.