Fred, cans, indis i un heroi de la fe (1600)

A París i en altres ciutats de França, els aristòcrates, encara amb el poble sotmès a un règim de feudalisme, viuen règiament a costa dels camperols i dels servents, i gaudeixen de tota casta de privilegis reials; els primers jesuïtes francesos arriben a Amèrica del Nord i més concretament a les terres gelades del Canadà, que aleshores es diu, sobre els mapes, Nova França. Els missioners tenen molt clar que no es tracta de fer súbdits francesos entre els indis sinó cristians, és a dir, una parròquia de cada tribu. El sistema és, doncs, aferrar-se obstinadament a la vida d'un d'aquells grups salvatges, aprendre'n la llengua, seguir-lo en les seves contínues transmigracions, siguin de pau o de guerra, i procurar esser ajut i consol de malalts i moribunds, mestre de criatures i proveïdor de coneixements del món suposadament civilitzat, cosa, és clar, sempre discutible. Aquells homes, de coll blanc i sotana negra, havien de menester, però, una autèntica i santa obstinació i sofrien, sovint, menyspreu i aïllament. Així i tot es mantenien prop dels seus indis, malgrat maltractes i malentesos. Així, el pare Le Jeune, que passava aquells terribles hiverns en els wigwams dels hurons, descrivia així els seus sofriments: «Vaig esser acceptat com un hoste i em vaig instal·lar en un dels wigwams, això significava allotjar-se en un gran forat en forma de cercle i excavat en la neu i cobert amb una trama de pals creuats, sobre els quals hi havia una mena de teló format per escorça d'arbres. Aquell sostre era tan baix que no ens podíem posar dempeus. Entre les mil molèsties n'hi havia quatre de molt difícils de suportar, el fred, la calor, el fum i els cans. En el mig hi cremava un braser i la seva excessiva calor ens obligava a retrocedir cap a la paret de gel que ens conglaçava la meitat del cos no exposat a la flama. La densitat del fum ens mig ofegava i em feia plorar els ulls de nit i de dia. Sense res per llegir, m'acontentava a resar les parts del breviari que sabia de memòria. Aquell fred tan instens empenyia els cans, carregats de puces i altres paràsits, a l'interior del wigwam i els pobres animals cercaven la calor i tendresa de les persones, colgant-se entre elles com millor podien. L'alimentació era tan dolenta i tan mal preparada que era difícil engolir-ne una mossegada. Durant alguns mesos vaig haver de sobreviure amb unes velles galletes de mariner i algunes pells d'anguila que havia utilitzat per sargir la meva sotana...». Així i tot, aquells cans i aquells nins eren el seu goig i jugaven amb ell i comprenien tota aquella entrega i tot aquella il·lusió que malgrat tanta misèria hi havia encara en els seus ulls d'home visionari, heroi de la solidaritat i de la fe...