Mossèn Verdaguer i l'Arxiduc (1894)

Miquel Ferrà i Martorell04/01/99 0:00

Mossèn Jacint Verdaguer fa tramesa de dues de les seves obres a l'Arxiduc Lluís Salvador, que es troba a Miramar, i el felicita per Cap d'Any. Lluís Salvador li ha demostrat una sana amistat que fins i tot es tradueix en ajuda econòmica. Verdaguer té molts deutes i ho passa malament. Lluís Salvador, aquest mateix mes, li agraïa l'obsequi amb aquestes paraules: «Si sa seua permanència a la Gleva va donar fruit tan saborós, me va ocórrer d'oferir-li de venir a passar una llarga temporada per aquí, ara que de cop sa temperada primavera se fa prop i a on s'estiu és fresc i agradable. Vostè podria habitar una de ses meues cases, aquella que es seu gust li indicaria com a més apropiada per s'objecte i amb aquelles persones que fossen des seu agrat i amb aquella llibertat i independència que és necessària per aquella persona que vulga treballar segons ets seus costums i les seues tendències. Aquí podria s'autor de L'Atlàntida escriure un nou poema sobre Ramon Llull, llum de s'Edat Mitjana i glòria de Catalunya, ja que me siga permès d'afegir amb aquest nom aqueixes illes catalanes. Ningú com ell està destinat de Déu per tal empresa...».

És evident que Lluís Salvador sabia temptar Verdaguer. Però Verdaguer, que era un home beatífic fins al moll dels ossos, sabia que l'Arxiduc jugava amb dues cartes pel que feia a la moral i per això, pels seus escrúpols, no s'atrevia a agafar el vaixell i venir convidat a Mallorca. De tota manera, ofegat per manca de doblers, abandonat de tots els seus amics i coneguts, demanà ajut econòmic a aquell príncep, admirador seu, el qual, el gener de l'any següent li escrivia: «He donat ordre a Brandeis Elbe, Bohèmia, que li enviïn un xec sobre París al seu nom per valor de mil dos-cents francs i d'aquesta manera en tindrà fins el mes de juliol, que és quan li feran tramesa dels altres xecs. M'ha semblat que d'aquesta manera vostè ho tindrà més fàcil que mensualment i essent francs hi tindrà un benefici crescut amb el canvi amb pessetes...»

Verdaguer, que havia nascut a Folgueroles el 1845, moriria a Barcelona el 1902, dins la més absoluta misèria. La seva vida, en els darrers anys, és una autèntica tragèdia. El mateix bisbe de Vic l'havia donat per boig i el volien tancar, havent-li llevat el privilegi de la missa. Tot plegat, el deixava indefens i desesperat. L'Arxiduc, però, atret per aquella poesia sublim, li donà una mà i es preocupà d'ell. L'hagués tingut al seu costat els vuit anys que al sacerdot li restaven de vida però els escrúpols de Verdaguer impedien una amistat més intensa.