Els miracles d'Abiataz Aben-Cresques (1468)

El rei Joan II recobra la vista i recompensa el seu metge jueu Abiataz-Aben Cresques. Al setanta anys havia restat cec de cataractes i el cirurgià de Lleida, també conegut com Cresques Abiatar, Cresques Abnar i Crexcas Abrahar, el va intervenir en dues sessions, l'ull dret el setembre i l'esquerre l'octubre. Quan li lleven els draps dels ulls, la llum i les imatges hi retornen i el rei d'Aragó té una gran alegria. L'autor del miracle, en aquell temps tan difícil per a la medicina, havia estudiat a Saragossa, l'havien llicenciat el 1459 i exercia a Lleida. En aquell temps, les tècniques mèdiques i quirúrgiques dels jueus s'havien desenvolupat molt a Occident i no eren més que les aplicacions d'una gran cultura i ciència orientals nascudes abans de la Diàspora. L'historiador Josep Tomàs Cabot ens explica que les operacions de cataractes en aquells moments no es feien sovint a causa dels seus perills i complexitats. Una intervenció com aquella exigia grans coneixements anatòmics i esser molt destres en el maneig d'eines molt sofisticades. No és estrany que aquell «miracle» científic produís l'astorament dels cristians i que una vegada més fessin córrer la veu que el dimoni i els jueus eren aliats segurs. Però ens diu el professor de la Universitat Hebrea d'Israel Sussmann Muntner que durant l'Edat Mitjana «la vida dels jueus en els països europeus era, generalment, molt dura i aquests eren perseguits per les seves creences i els cristians posaven entrebancs per tal de no deixar-los fer feina. Es concentraren més que mai en l'estudi i l'aprenentatge i a la pràctica arribaren a esser entre ells una mena de patrimoni social que havien de trasmetre de generació a generació i els metges jueus, que veien en la seva tasca més una vocació espiritual que una professió normal, es distingiren pels seus éxits científics...».