Nadal a Son Fontinyol (1898)

«Ell ja tenim es dissabte de Nadal damunt. Quin truiejar, quin desteixinar-se sa gent gran i sa menuda per tot arreu, per dins la vila i per fora vila, amb so dispondre la cosa per aquestes festes. A Son Fontinyol, vos assegur que és un gust, ara que ja comença a fer fosqueta, veure sa Madona que se'n va d'un rebost a s' altre, allà dalt a sa seua cambra, posant olles de saïm, coques de torró, magranes dolces i aubars i bessons d'ametla a punt per demà dematí rompre es foc...d'es berenar i demés tu-àutem. Vos assegur que no li passa res per alt, an aquella doneta, que no té aturai mai perquè tot vaja enderc i no hi falt cap gra a sa dobla. ¿I què en direm d'es seus fions Na Francina-Aina i N'Andreu? Van fora corda amb so compondre i engirgolar es betlem. Ja el tenen ben envant. Hi pengen ses taronges i ses neules i en encenen es gresol, mentres son pare, l'Amo, s'entrega d'es sementers, cansat i mort de tant com ha feta sa viona tot lo sant dia...».

El betlem sense molsa no és betlem. La bona olor de natura humida, dins la llar, mesclada amb la llenya cremada que encalenteix la casa i llança fumassa per la xemeneia, es feia imprescindible un any i altre. Avui, els ecologistes, amb raó, ens preguen de fer servir molsa artificial. Aquesta molsa nadalenca, quan és més bella i nevada, es diu «barba» que Alcover defineix com «un herbei menut i espès que surt d'hivern dins les garrigues, un herbei tan espès que el relum seu tot se té i en poden arrabassar talabans o coques de més d'un pam quadrat, i això serveix per vestir els betlems, imitant turons i comellars».

Però llegint, llegint, amb els nostres ulls de 1998, veim que no tot és tan idil·lic com Mossèn Alcover ens vol fer creure...
«Mentrestant, es pareiers, que de passada en es pou han abeura des ses mules, les entren dins sa païssa, les fermen, else posen dins sa manjadora un grapat de paia... Llests de totes aquestes feines, se n'entren tots xalests dins sa cuina i hi troben es tió de Nadal, encès a la vela, omplint tot allò de calentor i de delit . S'hi escaufen una micoia, fins que els és espassada sa fredor que duien...». La majoria dels missatges, al·lots analfabets, sense més paga que unes sabates a l'any, mantinguts de sopes i figues seques, poc podien esperar del seu futur.