Les rareses d'un rei tronat (1723)

El rei Felip V de Borbó (1700-1723 i 1724-1746), sorprèn el món amb la notícia de la seva abdicació. El monarca explica la seva decisió en un missatge al Consell Reial. Diu que vol abraçar més intensament la religió, que desenganat de la vida es vol consagrar al servei de Déu. A la Cort, aquestes raons no són cregudes. Diuen que el mòbil de Felip és adoptar un estat viable per poder heretar la corona de França si Lluís XV moria sense hereus. Puja al tron un feble i malaltís Lluís I, de gener a agost del 1724, que mor al cap d'aquells set mesos de mal govern. Aleshores, Felip II, que no ha anat a un convent més que per entrar per una porta i sortir per l'altra, agafa novament la corona, amb un fàstic que projecta a tot el país. Tant és així que per no anar al seu despatx deixa les tasques a la seva segona muller, Isabel de Farnesio, que moriria el 1766, una dona intrigant que maneja béns públics i exèrcits en benefici dels seus interessos personals i familiars. Ben aviat, Felip V, el rei que significà per a Mallorca la seva ruïna pel que fa a privilegis nacionals, es converteix de rei en el tron a rei tronat, és a dir, que té mal pel cap i no són crosteres. Una de les manies del monarca és fer vida de nit i dormir de dia, conducta amb la qual tota la Cort va boja. Una altra brusca consistia a no mudar-se de roba ni tallar-se les ungles, cosa aquesta darrera que li dificultava moltíssim el caminar o trobar sabates. No deixa de ser graciós que a causa de ser-li antipàtic el seu ministre Patiño i no voler veure'l ni en pintura, despatxava amb ell els afers amb una mampara col·locada enmig. I això, senyors meus, era el cap d'un Estat absolutista. Deia un historiador que en aquesta actitud de no mostrar cap afecció per la política i el govern directe, a l'estil dels Reis Catòlics o els Àustries Majors, hi havia una tara hereditària, la hipocondria, que tots els borbons patien en més o menys grau i que els impossibilitava per dur a terme una activitat metòdica i constant. Al mateix temps comprenia, amb la ràbia que això comportava per al seu ego, la capacitat superior dels seus col·laboradors, especialitzats en les diferentes branques de l'Administració pública. Felip V, en els primers anys del seu regnat, havia rebut per sobrenom «L'Animós» però caigué tot d'una en aquella manca d'ànim i aquell desequilibri mental, tot enmig d'extravagàncies sens nombre, que tothom perdia el temps i els papers...».