Peixos d'Anzali

Viatjant cap al Nord "com és que els nords sempre semblen més generosos que els suds, si tanmateix cada Nord és Sud d'algun altre Nord?" el paisatge va canviant. Un immens llac, amb marees i onades, s'ha convertit en mar: mar Càspia. El país que abans era desert puntejat d'oasis generosos, ara és un seguit de verdors i zones humides, de boires i pluges que s'enganxen als arbres i a la gent. Les plantacions de te, els arrossars i els arbres fruiters s'han fet els amos de la terra i tot és diferent. Arreu hi apareixen parades i mostradors on s'hi exhibeixen melmelades temptadores fetes amb fruites conegudes, o no. Uns quilòmetres més, i el peix es fa present. Tant si es veu a la vora de la carretera, com a les taules del mercat, tot és brillantor humida "argent, en podria dir el poeta" que crida l'atenció. Al mercat del port d'Anzali hi ha més varietat: fresc, sec, amb sal. Per aquesta zona, dins aquesta mar, es dediquen a la pesca de l'esturió d'on en surt el caviar, aquest producte caríssim que a Iran només es destina a l'exportació. El viatger menja esturió torrat en un restaurant prop del mercat, veu les barques dels pescadors i els grans vaixells que, creuant el llac que ja es mar, arriben a ports de països amb noms que semblen exòtics i llunyans. I tot "el desert d'abans i els peixos d'ara" fa una excel·lent instantània que no cal oblidar.