El nostre amic i col·laborador, el poeta i crític G.S.T. Sampol
comentava en el darrer suplement de cultura el llibre de
Maria-Antònia Salvà Viatge a Orient i explicava que amb la
frase «Jo estic fora de mi, de tant de gust que hi pas», la
poetessa deixava clara constància del seu entusiasme en el viatge a
Terra Santa realitzat el 1907 i que produí, el tal viatge, una
altra obra ben coneguda i celebrada, Visions de Palestina,
de Costa i Llobera.
M'agradaria fer esment d'altres dos viatges al mateix destí i
del qual sortiren, també, bellíssimes pàgines, prosa literària de
la millor, amb excel·lents imatges, acurades descripcions i
rigorosa vàlua documental. Em referesc al Dietari d'un pelegrí a
Terra Santa (1889) de Jacint Verdaguer i a una altra obra menys
coneguda que tal dia com avui sortia d'una impremta barcelonina,
La Terra Santa o Palestina, escrita pel prevere Antoni Llor
i bellament il·lustrada per Serinyà, artista aleshores molt
apreciat. En fou l'editor Salvador Ribas, de la Ronda de Sant
Antoni. A través de més de set-centes pàgines, Llor ens ofereix un
«estudi històric-artístic» d'aquell país que va recórrer passa a
passa...
«Altra vegada en el desert. Tot d'una que el viatger ha sortit
del monestir de Santa Catarina es troba dins l'estretor d'altíssims
congosts que les pluges torrencials han fet quasi intransitables, i
en el seu sòl pedregós gairebé hi poden posar pota els camells. Els
vessants de la part oriental de les muntanyes sinaítiques són
encara més agrestes i perillosos que els occidentals. Aquí el
silenci és sepulcral i la solitud completa. El primer que trobarem,
digne de la consideració del viatger, a dues hores del Dje
bel-Mussa, en una de les voltes de l'Uadi-Saal és un templet
islàmic consagrat a Neby-Saleh, un senzill oratori molt venerat
pels beduïns de la contrada. Allà descansen les despulles mortals
del xeic dels xeics, del gran profeta que és anomenat en
l'Alcorà i la seva sepultura és objecte, en els darrers dies
de maig, d'una famosa pelegrinació que pot considerar-se com la
festa nacional de les diferents tribus del país. Després d'anar
molt de temps per un veritable laberint d'estretes clotades,
arribam al Uadi-Ghazalet i la marxa és aleshores menys difícil,
encara que l'aridesa del terreny i la manca d'aigua dolça causa als
viatgers penosos sofriments. Potser la principal causa de la manca
de corrents d'aigua en aquesta península ha d'esser atribuïda al
fet que cap muntanya pot conservar, sotmès tot el territori a una
calor excessiva, prou quantitat de neu per a nodrir-los...».
Potser els detalls més interessants del llibre de Llor siguin
aquestes arriscades exploracions, l'emoció que es desprèn de cada
moment del llarg viatge, els sentiments que desperten en un clergue
escriptor i historiador els llocs més emblemàtics, sense caure en
cap instant en la tòpica guia del turista ni tampoc en la de
formació beatífica. Quantes obres literàries, magnífiques, com
aquesta, no deuen haver estat oblidades, ensorrades, en el millor
dels casos, en el fons més polsós d'una biblioteca?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.