Cristòfol Colom, a punt de naufragi (1502)

«Anàvem perduts sense esperança de vida. Els meus ulls no havien vist mai la mar tan alta, lletja i feta escuma. El vent no era per continuar endavant ni permetia de córrer cap a terra. Allà ens aturàrem, en aquella mar feta sang, bullint com una caldera sobre altes flames. El cel mai no s'havia vist tan espantós. Un dia i una nit semblava cremar com un forn i llançava vergues de llamp amb tal intensitat que a cada punt jo temia perdre els pals i les veles. Venien els raigs amb tal força que tots pensàvem que havien de fondre les naus. En tot aquest temps no s'aturà una estona l'aigua del cel, a bots i barrals, no com una pluja sinó com un diluvi. La gent estava tan apallissada que desitjava la mort per sortir del martiri. Les naus havien perdut barques, àncores, cordes i anaven obertes, sense veles. En poguérem sortir qual volgué Déu Nostre Senyor i aleshores vaig retornar a Puerto Gordo, on el millor que poguérem reférem forces i reparàrem el material. Encara el vent i els corrents eren contraris per anar cap a Veragua... En el port no vaig gosar, però, d'esperar l'oposició de Saturn amb mars tan desbaratats sobre costa brava...».

Cristòfol Colom, el Joan Colom mallorquí? "pregunten els historiadors més arriscats en el debat sobre el famós document Borromeu" apareix ben dibuixat dins la seva pròpia escriptura. A través de les seves memòries, les seves relacions de viatges, escrites sense cap intenció autobiogràfica, ens podem informar dels seus sentiments puntuals, apreciar trets insospitats del seu caràcter, valorar algunes de les seves genialitats i ocurrències, però sempre sense deixar de la mà el que és un home misteriós, que domina el llenguatge literari del seu temps, que posseeix una riquesa descriptiva poc comuna entre els navegants. Però Colom simbolitza també el mal pagament que els poderosos presten als seus herois i més fidels servents, la quimera dels que cerquen la glòria i que han de conèixer, després dels aplaudiments, la misèria. Això em recorda un dels nostres campions esportius que guanyà mil premis i quan ja li havia passat el temps de guanyar-ne, la gent, com la cosa més natural, li deia quan el trobava pel carrer: I que ja no guanyes premis? A veure si t'espaviles...!