Glòries i drames dels nostres vaixells (1871)

Petites naus solleriques, llaüts viatgers, xabecs i algun bergantí formaven la flota d'aquell moment, una flota que duia taronges a França, fossin les taronges de la Vall o del País Valencià. Aquest coratge dels nostres mariners va fer llegenda i així, a La Revista General de Marina (1943), a la secció de «Miscelánea», contava la següent anècdota que portava per títol «Un patró mallorquí»: «El patró Rullan era un mariner natural i veí del port de Sóller, valent, entès en el seu ofici, arriscat, bon home, capaç de dur la seva embarcació sense brúixola ni carta fins al punt més amagat de la costa espanyola, de la de França mediterrània, Itàlia, Còrsega, Sardenya, Sicília i terra de moros fins al llevant d'Alger. Era l'hivern del 1870. Un dia, ja en feia dos, que de tant com bullia el Golf no hi entrava cap nau, ni grossa ni petita, ni de vapor ni de vela, en el port de Marsella. Vigilaven els pràctics s'aradosso del Chateau d'If, quan, prenent-lo per un ocellot marítim colombraren, lluny, molt lluny, una forma blanca que s'agitava entre les ones. En aquell mateix moment notaren que era un mallorquí, un xabec. Només podien esser els mallorquins que amb aquell temps tinguessin coratge de travessar el golf de Lleó, i es prepararen, alarmats, per a donar-li auxili si, com era possible, ho havia de menester per orçar l'embocadura del port. Encara no havien canviat els pràctics francesos una vintena de paraules quan el xabec, amb tots els draps desplegats, creuava el fort Saint Jean i el fort Nicolas, per davant de la caseta dels pràctics i guanyava, ja segur, el port vell. Mitja hora després es presentava el patró amb els papers a la consigna. Un oficial, Monsieur Blanche, gran amic dels mallorquins que tant freqüentaven aquell port i la llengua dels quals parlava també, admirat de veure'l al davant d'ell, encara humit pels cops de la mar, li demanà si havia vist barques fora, de quin punt venia i per on havia passat... Amb tota la seva senzillesa, el patró Rullan respongué a l'instant a la darrera pregunta: Por debaco de l'aigo, mi Comendant! Així eren "afegeix l'articulista" estimats lector, els vells patrons sollerics. L'anècdota no sabem si és certa, però en el fons pinta el caràcter, ardit i dur dels nostres homes de la mar».