És gairebé com una història de cine. Un jove coneix gent d'una
part concreta de món. Fa amistats. Descobreix un paisatge. S'hi
instal·la i hi fa feina durant un temps. Passen els mesos. Parteix.
Dos anys més tard, hi torna acompanyat d'un equip tècnic i un
grapat d'actors disposat a filmar la pel·lícula que havia gestat en
la seva estada a la zona. El jove era director de cinema.
Això fou, més o menys, el que passà. El protagonista de la
història va ser Marc Recha. El racó del món, la Vall de Gallinera
del País Valencià. La pel·lícula, L'arbre de les cireres.
«La veritat és que quan em varen veure arribar amb l'equip tècnic
varen al·lucinar una mica», confessa amb un mig somriure als
llavis. Du dos mesos de promoció. Ahir a les dotze del migdia era a
Palma mentre part de l'equip era a Alacant. A les quatre agafava un
avió per reunir-s'hi. I a cada lloc, roda de premsa. A cada roda de
premsa, intentar transmetre les mateixes idees i, probablement,
respondre a les mateixes preguntes... Tot plegat, no cansa una
mica? «No, paga la pena», afirma convençut. Seriós, prim, jove de
28 anys amb cabells blancs. El director Marc Recha no es cansa de
parlar, amb amor gens dissimulat, de la seva darrera història,
d'instants de tretze vides creuades sobre un paisatge. Sobre
catorze protagonistes.
«Mentre feia la pel·lícula pensava molt en Josep Pla, un
escriptor que m'ha marcat molt i, en aquest sentit, la pel·lícula
és molt planiana. He volgut veure les coses a distància, no
fredament, però sí de lluny. Com un pintor que pren esboços i es
fixa en alguna cosa en concret, en fragments, com apunts al
natural, com frases d'un dietari», explicà el director. L'arbre
de les cireres ha estat premiada en el Festival de Sitges i en
el de Locarno. La pel·lícula es pot veure des d'ahir en versió
original, en català, al Rivoli i amb un val de descompte del
Diari de Balears. Pere Ponce, Diana Palazó, Jordi Dauder,
Isabel Rocatti, Pep Cortés i Rosana Pastor són alguns dels
protagonistes de la història, de les històries que conformen el
film. Recha ha cercat el major nombre d'actors valencians i ha
filmat la mateixa gent de la vall de Gallinera, perquè tot plegat
fos el més versemblant possible. «No he cercat el glamour, la
pel·lícula és un intent d'apropar-me a la realitat amb un cert
pudor i de forma honesta per aconseguir les imatges justes i
construir així una pel·lícula amb fragments de vides». També, dins
aquest exercici d'honestedat, la pel·lícula deixa clara la forta
personalitat d'aquesta terra on els mallorquins hi deixaren petjada
des del segle XVII. Allà, com a la pel·lícula, s'hi parla salat, es
menja sobrassada, es berena d'ensaïmada... «Es va intentar
reflectir tot això al màxim a la pel·lícula. Allà el temps està com
aturat, hi ha molta harmonia entre el que és antic i el nou. Tot
això hi és», afirmà el director.
Recha, la primera pel·lícula del qual va ser El cielo sube en
el 1991, afirma que a mesura que va aprenent l'ofici s'esforça
més per «cercar la síntesi, per fugir del manierisme». Recha vol
ara fugir de les històries gratuïtes. «M'interessen les pel·lícules
en què es parla d'alguna cosa», afirma.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.