Dos tocs

La gent camina pel carrer a l'ombra de les parets de les cases. Al terra "arena i pols" s'hi van dibuixant les petjades, que el vent se n'encarrega d'esborrar ràpidament. Un esbart d'ocells passa en vol rasant sobre els terrats. Tot és d'una monotonia cansada: fa calor i ningú no s'atura per tal d'encetar una xerrada que, a un altre lloc i en un altre moment, esdevindria una cosa d'allò més normal. Les cases de fang i pedra fan una retxa tortuosa que no deixa veure el final del carrer, ni si metres més enllà hi ha la silueta d'algú que camina. Les portes romanen tancades. El ferro dels claus i de les baules ha deixat anar uns regalims negres que penetren tots els porus de la fusta que ha envellit alhora que preservava la intimitat i els béns dels seus habitants. La placa blava, amb uns números en blanc, posa ordre al seguit de cases anònimes i silencioses. Res més no destorba les coses que s'han fet amb el pas del temps. Quan algú s'atura davant un portal i vol passar a l'interior, té la seva opció ben marcada: si és home picar amb la baula llarga, perquè així serà un home qui anirà a obrir-li la porta; en canvi si qui arriba és una dona, agafarà la rodona que, amb el seu so diferent, farà saber que la visita és del sexe femení i que cal que una persona del mateix sexe rodi la clau per tal de donar-li pas. Des de molt de temps enrere aquest sistema de dos tocs diferents ha mantingut la separació dels sexes. Això, que podria semblar tret d'un conte antic, es manté viu a la ciutat iraniana de Kashan, on l'aire del desert es fica per les torres del vent i aconsegueix refrescar una mica l'interior de les cases que, a força d'experiència, s'han anat fent de manera que vagin d'acord amb les condicions climàtiques de la zona i també amb la forma de vida que, imposada o volguda, duen els homes i les dones.