Neix el general Josep Borges (1813)

Neix al Vernet, poble de la comarca de Lleida, Josep Borges, un personatge amb una vida d'autèntica novel·la. Fill d'un capitost carlista, ascendí a coronel durant la Primera Guerra Carlina, al costat de son pare i del comte d'Espanya. Es distingí, per tant, en les més aferrissades batalles i com a conseqüència de la desfeta del seu bàndol, s'hagué d'exiliar a França, on treballà com a llibreter. Allà, entre papers i llibres, es reuní amb alguns dels seus camarades per preparar el retorn, avinentesa que aprofità el 1847, ja convertit en general de brigada, tot dirigint el moviment montemolinista, aliat amb els republicans. (Aquell alçament donava suport a Carles de Borbó, comte de Montemolín, fill major de Carles Maria Isidre, infant d'Espanya i germà de Ferran VII. Carles de Borbó, hereu dels drets, intentà per dues vegades una insurreció, però capturat el 1860, renuncià a les seves pretensions per tal de recuperar la llibertat, i morí a Trieste el 1861.)
Però tampoc aquesta vegada el general Borges no tingué sort i derrotat per les forces liberals, hagué de fugir. Marxà, aleshores, a Itàlia, on gràcies als seus contactes entrà al servei de Francesc II, rei de Nàpols. Quan aquest monarca fou destronat per Garibaldi, Borges desembarcà a la costa de Calàbria i organitzà una partida armada, legitimista, per continuar la lluita. Considerats bandolers pels liberals foren perseguits nit i dia. Borges resistí alguns mesos però venut pels seus homes, hagué de fugir per salvar la pell. A cavall, per camins i prades, es dirigí a Roma, on pensava demanar asil al papa. I ja es trobava, certament, prop de la frontera dels Estats Pontificis, quan fou capturat. Sotmès a Consell de Guerra, fou afusellat a Tagliacozzo el 8 de desembre de 1861. Era, el que avui deim «un senyor de la guerra»? Probablement, a través dels seus escrits, arribarem a considerar-lo així. Era un lluitador insubornable i fidel al seu senyor de torn que ben bé encaixa entre aquells paladins que va descriure Verner von Heidemstam: «Amb lleialtat envers del meu heroi, vaig passar fam, vaig passar fred. Va córrer la sang dels nostres. I els millors moriren per ell. Tota la seva host, vells i joves, són ara captius. La seva estrella s'ha esvaït en un ombriu cel infidel. I avui, per les planes estrangeres, prop d'esglésies estrangeres, veis els seus soldats més idealistes que demanen almoina, encara orgullosos de les glòries d'ahir. Ell va haver de dormir en el paller i així i tot és el més gran. Mirau-lo tots vosaltres, afamegats tots, assedegats de la meva set, mirau-lo sobre les pedres fredes, veniu, mirau-lo, és el nostre rei...». Quines coses! Quina munió de coratges malgastats.