El poeta de Moguer, Juan Ramón Jiménez, és guardonat amb el
premi Nobel de Literatura. Es tracta del tercer concedit a un
escriptor espanyol i el quart a un escriptor en llengua castellana.
Dissortadament, Juan Ramón Jiménez només podrà gaudir dos anys del
màxim guardó internacional, ja que la mort el sorprèn al cap
d'aquest temps.
La distinció cau malament entre altres camarades o, més aviat,
competidors de lletres. Un poeta, un pintor i un director de
cinema, molt coneguts i surrealistes, li envien una carta plena
d'excrements. Trist país... Les enveges, les desqualificacions, la
ràbia dels frustrats es combina amb les felicitacions oficials d'un
règim polític dictatorial i desprestigiat que es vol aprofitar de
l'esdeveniment.
De 1918 s'havia produït a l'Estat espanyol una renovació de la
poesia per un grup d'autors "García Lorca, Alberti, Guillén,
Salinas, Gerardo Diego, Aleixandre, Cernuda i Dámaso Alonso" el
qual es coneix amb el nom de generació de 1927. Un tret bàsic del
grup és que no trenca amb les generacions anteriors i les respecta
i admira. Aquesta nova lírica, aquest estil, és substancialment
elaborat per Juan Ramón Jiménez però mentre ell es manté dins un
humanisme social i compromès, els altres volen anar molt més lluny
en les seves experiències verbals i volen esborrar qualsevol tret
«humà» dels seus versos, reduir només la poesia a un pur joc
verbal, valuós únicament per la seva gràcia, el seu enginy i la
seva bellesa. En resum, un retorn a Góngora.
Però sigui com sigui, malgrat els seus esforços, cap d'aquests
poetes no podrà defugir la dura realitat del moment: la Dictadura
de Primo de Rivera, la República i la Revolució, la Guerra Civil i
la Segona Guerra Mundial, la fam i la misèria del bloqueig econòmic
sota la Dictadura de Franco i la llarga victòria del
Nacionalcatolicisme. Poetes com Manuel Machado i José María Pemán
fan versos d'homenatge a Franco i a la Falange...
Els poetes del 27 retornaran, decebuts, dolorosament, a la
poesia més o menys social, amb trets humans molt evidents, cansats
ja de perdre el temps amb el seu joc estètic. De totes maneres, la
poesia íntima i afectiva s'endurà la palma i d'això n'és mestre
indiscutible Juan Ramón Jiménez.
Però aquesta poesia, amb l'ase «Platero», al davant, té altres
valors que per funcionals no podem deixar de banda i potser el més
important sigui el didàctic. Per això l'obra de Juan Ramón Jiménez
no és només un patrimoni de la llengua castellana sinó una lliçó
universal d'estètica i pràctica senzillesa. Tot el contrari del
«bramular de la somera» que era com els poetes populars del segle
XIX qualificaven els «artificiosos exquisits» del moment.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.