Apuntalant el cel

Allà on s'acaba l'arena, a vegades mesclant-se, comença el territori dels arbres. Ullastres, mates baixes, caramutxes amb cargoles blanques esperant temps d'humitat fan jocs amb camins i caminois que menen a llocs que el temps ha aprimat considerablement, però que encara guarden en silenci bona part del seu antic prestigi. És Salamis, a la part turca de Xipre. Teatre, gimnàs, temples i columnes esveltes que sembla que apuntalin el cel... Tot és un passat que és manté, amb l'empedrat carregat d'anys i herbes que lluiten per treure fulles i flors per dins les pedres de colors. El mosaic es perd entre pinotells, estepes, porrasses i altres vegetals que no es resisteixen a estar soterrats més temps. Alguna estàtua està de bell nou sobre un pedestal que no és el seu, perquè està amb peces perdudes que s'han pogut encaixar amb un cert ordre. Vist així, quan l'única divisió que s'endevina és un horitzó que sempre es fa lluny i tot traspua una calma dolça que s'aferra al cos; i sembla que no vol desfer-se'n.