Meandres cansats

Situem-nos. A la vora d'un riu hi havia una ciutat pròspera que, gràcies al port, contínuament hi arribaven mercaders, poetes i altres artistes que omplien els carrers i les places de vida comercial i artística. Amb els anys, els meandres cansats del riu deixaren que rodolés massa lentament la terra i les pedres que les aigües, en principi impetuoses, havien desprès de la muntanya. Quan arribaven al delta quasi ja no tenien esma per abocar-se a la mar, que fa forat i tapa. Tot això durant molts d'anys. Massa, perquè de cada vegada més per entrar al port els vaixells havien de calar menys. I si no hi havia vaixells, no hi havia comerç ni art. Aviat ni déus: se n'anaren tots. Primer s'esbucaren les cases senzilles dels vilatans més pobres, llavors els palaus, les termes, els teatres i els temples. Els pins, les mates llentiscleres, les estepes, el càrritx i el fenàs recuperaren el seu territori. Les arrels d'un pi penetraven per sota dels mosaics, una figuera arrelava a redós d'un capitell. El vent massa fort, o el tremolar de la terra, hi donaven el toc final.

Una peça de columna estriada, per exemple, rodolava fins a la vora del precipici. Des d'allà tenia tot el panorama de l'extensió que, temps enrera, era el lloc on es dibuixaven les veles dels vaixells que anaven a atracar als molls del port ara inexistent. L'aigua d'abans ha donat pas a un paratge quadriculat de verds, amb camperols que cultiven la terra i, a vegades, encara poden pescar dins els estrets canals per on passa l'aigua del riu. Un riu que es diu Meandre i que va a desembocar vora les runes de la ciutat de Priene.