La mort de Virgili (any 19 abans de Crist)

Virgili, ja famós, amic de Mecenes, rep l'encàrrec de compondre les Geòrgiques. Durant set anys hi treballa. Retirat a Nàpols, malgrat tenir una casa prop dels jardins de Mecenes, a Roma, a la zona de l'Esquilí, intenta fer una obra que el deixi del tot satisfet. Llavors, en altres refugis «literaris», ja sigui a Tarento o a Sicília, emprèn el que ha d'esser la seva obra mestra, l'Eneida, un somni ambiciós que el temptava des del començament de la seva carrera poètica. Seran deu anys de feina, els darrers de la seva vida. Però les seves ànsies de perfecció el porten ben sovint a desanimar-se. Escriu i un cop escrit, trenca el paper. Cerca inspiració geogràfica i es trasllada a Grècia i a Àsia. Per allà, durant tres anys, vol donar al manuscrit la perfecció somniada. Aquest viatge, als seus cinquanta-un anys, se li presenta, però, molt feixuc. I torna a Itàlia malalt. Sembla que una insolació, quan visitava la ciutat de Megara, l'ha derrotat. Arriba a Brindis i ja es sent morir. Demana, tot ple d'angoixa, els seus papers manuscrits, que ell mateix, amb pròpia mà, vol entregar al foc. Diu que cal destruir obra tan imperfecta. Ja la farà un altre millor que ell. Afortunadament, no li fan cas i els poemes són definitivament conservats per August. La ciutat de Brindis serà la seva tomba i el seu esperit, en els darrers instants, es mostra inquiet, turmentat per aquestes ànsies de perfecció que segons ell no ha arribat a assolir. Ja a les portes de la mort, el poeta llatí més important de la història es sent frustrat, fracassat, perdut... Amb un fil de veu diu que ha tudat la seva vida...