Miquel Ferrà i Martorell16/09/98 0:00
TW
0

Un metge famós, natural de Suècia, però que treballà a París i a Roma, Axel Munthe, publica el seu llibre testimonial, que titula La història de San Michele i que es refereix a l'ermita d'aquest nom que ha reconstruït a l'illa de Capri. Havent retrobat el 1914 a l'esmentada localitat de la badia de Nàpols, i més concretament a la vila d'Anacapri, les restes i ruïnes del palau de Tiberi, resta embadalit i somnia esser propietari d'aquell indret per tal de fer-ne la seva casa de retret i refugi. Com va fer l'arxiduc Lluís Salvador a Miramar, el doctor Munthe refà amb amor i paciència el seu «miramar». La seva fama de metge que l'ha duit a tenir pacients de l'alta societat l'ha proveït de prou diners per dur a terme aquesta gran il·lusió que ben aviat es torna quelcom de real i definit: el palau, la torre de materita, la petita església sobre els penya-segats, els paviments de mosaic, els patis de columnes, els jardins de xiprers, la col·lecció d'objectes i mobles antics... Tot plegat converteix aquell lloc en història viva i mostrador d'art... Cada trosset de marbre del palau de Tiberi hi trobarà el seu lloc...

«Vaig pujar el mur i després vaig caminar per un estret passadís fins a la capella. El solatge estava cobert, fins a l'alçada d'un home, amb les restes del sostre esbucat; les parets, ocultes per plantes enfiladisses, i centenars de sargantanes jugaven alegrement entre els arbusts de romaní i murta... Una òliba s'alçà amb les seves ales silencioses d'un racó obscur, i una gran serp, dormida en l'enrajolada terrassa plena de sol va desfer lentament els seus negres anells i anguilejà cap a la capella, tot advertint l'intrús amb els seus xiulets. Era tal volta l'esperit del vell i tètric Emperador que encara anava per aquelles ruïnes de la que fou altre temps la seva mansió imperial? Vaig mirar, als meus peus, l'encisadora illa. Com pogué viure en tan hermós paisatge i esser, al mateix temps, tan cruel? Com era tan negra la seva ànima, quan tan bella llum esclatava en el cel i la terra?».

Però penetrar en el llibre del doctor Munthe és també entrar en les misèries quotidianes de les grans ciutats on tingué consulta, els malalts sense remei, les investigacions sobre la hidrofòbia prop del doctor Pasteur, les seves observacions sobre el comportament dels animals, les greus dolences de l'ànima que no feien una persona feliç encara que fos molt rica... En el seu dia, la crítica aplaudí aquells textos que en un llenguatge senzill i alhora elegant descobria un mirall de la humanitat, l'home, el doctor Munthe, i els homes del món, tan moguts, tan atrafegats, per no-res, mancats de la petita illa solitària que els faria retornar al propi univers, l'univers interior que tots portam.