L'altra Agatha Christie (1944)

«Joana passà revista als seus anys d'escola i amb una claror sorprenent recordà la figura de la directora. Tornà a veure aquell nas agressiu, aquelles ulleres impertinents, aquells ulls tan endurits d'autoritària mirada i tota la terrorífica majestat de Miss Gilbey, anant pels passadissos del col·legi, tornava a aparèixer al davant seu. Aquella majestat era produïda, sobretot, per l'aspecte del seu bust, un bust comprimit, rígid, que només simbolitzava això, la majestat, sense evocar res de femení...».

I aquesta recerca d'un mateix es troba immersa en un món gairebé desconegut, en un viatge a una geografia xocant i curiosa, que convida igualment a fondes reflexions: «Recordà perfectament aquell dia, quan havia vist un grup d'àrabs que volien treure de la sorra un vell cotxe Ford i cadascú estirava pel seu vent. El seu gendre William li havia explicat que, endemés de fer tan meritosos esforços, encara que estèrils, aquells homes repetien, seguit, seguit, Al·là és gran...».

Alep, Istanbul, la Meca... Tot era com el llibre de la vida, tot tenia el seu llenguatge propi i les seves lliçons de saviesa. Mary Westmacott, l'altra Agatha Christie, gran viatgera, magnífica observadora de tipus i cultures, sabia que la literatura, l'autèntica literatura, no es troba a les torres de marbre sinó al carrer i no només al carrer on envelleix ca teva, sinó a tots els carrers del món. Una vegada, un crític barceloní va dir que una novel·la meva no li havia agradat perquè era una «torre de Babel» i això és ridícul ja que reflectir el món és reflectir aquella torre.