Carles Riba (1893"1959), poeta, crític, assagista, que realitzà
una tasca importantíssima dins el gènere de la literatura juvenil i
fou també traductor d'autors clàssics i moderns, seguia en aquestes
dates les petjades de Goethe. Trobant-se de viatge per Alemanya
visita la casa d'aquell autor a Weimar i escriu a López"Picó: «La
casa de Goethe no es presta a un article fàcil: En Pla o en Gaziel
no hi tendrien res a fer. Si una casa mai ha reflectit, en tots els
seus racons, tots els caires d'un esperit és aquesta.
Penseu en Goethe i imaginareu com d'aquestes sales n'heu de
sortir elevat i desconcertat alhora...».
Wolfgang Goethe, el més famós dels poetes alemanys, nascut a
Francfort del Mein, autor de Faust, Werther i altres moltes obres
memorables, era molt admirat per aquella generació de poetes
catalans. La puresa i l'elegància del seu estil juntament amb la
més viva imaginació i les idees més profundes, el fan model de
savis i escriptors. La seva vida, de 1749 a 1832, es projectà cap a
una literatura nacional que recollí mites populars i pressentí
alguns dels grans descobriments posteriors. Pel que fa a la
política, fou gran amic del Duc de Weimar, Carles August, i amb ell
va recórrer Suïssa i Itàlia, el seguí a França el 1792 i fou el seu
conseller i ministre d'Estat. Però sembla que Carles Riba no
acababa de respirar-ne l'ambient: «Weimar és una altra cosa. Tothom
hi és palpissot i calmós. La vida hi dura doble: és el secret dels
vuitanta anys de Goethe. La vila està enclotada dolçament entre
aquestes ondulacions allargassades que són les tres quartes parts
del paisatge alemany que he vist: i això d'un verd clar, tendre,
viu, monòton, que sembla pintat de fresc... Weimar, naturalment,
està ple de Goethe i Schiller. Hi ha una bona varietat de retrats
d'aquests dos individus que esborrona. Botigues senceres que no
venen altra cosa. Hem visitat, com calia, les cases de l'un i de
l'altre.
La de Goethe... Els mobles, la majoria, no són els d'ell i
després no són res de l'altre món: de burgès senzill i prou. Les
cambres més autèntiques tenen una tosquedat conventual: biblioteca
que és un rera-cambra atapeït de llibres, cambra de treball, sobre
el jardí... i el recambró on dormia i on va morir, amb una
finestreta que es comprèn que li fes desitjar més llum...».
I Carles Riba no dubta en afirmar: «És l'home més gran que hi ha
hagut mai. Comprenc que en Xenius l'envegi i l'imiti...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.