Qui va conèixer Mercè Rodoreda després de l'exili, a Barcelona,
ja al final de la seva vida, no es podia imaginar que rere la
tendra imatge d'aquella velleta, clàssica catalana de la
literatura, hi havia tot un seguit d'amargues experiències. Hom
hauria pensat que la seva vida fora de Catalunya tenia llit i taula
posada a qualsevol moment. La cosa és molt diferent. Mercè Rodoreda
havia passat d'al·lota benestant al seu país a supervivent arreu
d'Europa. Hi hagué misèria, fam, malalties i depressions. Va
mantenir, amb molt dilatades pauses, una correspondència amb Anna
Murià, que treballava amb ella a la Institució de les Lletres
Catalanes abans de la guerra...
Aquest dia de setembre escrivia: «Escriure cartes em fa molta
mandra i la mandra és una cosa molt i molt dolenta. A més, quan
s'està de malhumor, encara costa més; jo més m'estimo explicar
alegries als amics que no pas explicar-los tristeses i t'asseguro
que he passat temporades d'aquelles que val la pena de fer un
esforç per oblidar-les...».
Sembla que Mercè Rodoreda reservava les seves forces per fer la
gran novel·la de la seva vida, els textos que li donarien una ampla
revenja sobre les condicions adverses...
«Ah, tinc dues novel·les començades: una es dirà Dies. Medi de
refugiats, misèria, avortaments jusqu'à mort s'ensuive, molta gent.
Gent estranya, tots autèntics i tots amb una tragèdia a collibè
sense que ells se n'adonin...».
Les dificultats però s'amunteguen...
«Fa uns quants dies, quinze, que tinc màquina deixada i ja he
enllestit cinc contes i avui en començaré un d'un negre que es
troba en plena retirada francesa i li faré passar molt males
estones. Ja el planyo abans de començar...».
Però els moments de desesperació de l'escriptora també són de
plànyer...
«Avui tinc un dia de suïcida. El trauma no ha cicatritzat. Sagna
sense parar... Només sé que no puc més... En aquest moment el cap
se m'obre i gairebé no veig el que escric. Només tinc una pena que
m'asfixia i trobo el món dur i egoista, egoista...».
Aquesta correspondència, però, no conta només les desgràcies
pròpies sinó també les dels companys de ploma que s'ho passen més
que malament... Com ella mateixa.
«Els Benguerel i els Oliver viuen junts i es passen la major
part del seu exili matant xinxes... Treballo fins a l'embrutiment
per a mal viure. Faig camises de dormir i combinacions per a un
magatzem de luxe. Això sí, ho faig magistralment. Tinc una màquina
i un maniquí i el meu desig més fervent és de veure-ho tot en
flames».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.