El filòsof grec Sòcrates, fill de l'escultor Sofronisc, és
condemnat a beure la cicuta. Havia conservat al davant dels seus
jutges una orgullosa actitud i demanà, com a únic càstig, esser
condemnat a viure en el Pritaneu, a despeses de l'Estat. Aquest
grandiós personatge havia viscut solitari i no va escriure cap
llibre.
El seu mètode d'ensenyament o dialèctica consistia en la
conversació, la interrogació i la forma irònica. El trobaven a
qualsevol indret públic on acudia la gent i tot li servia de
pretext per ensenyar. La seva vida fou un autèntic apostolat. Però
el seu combat contra la falsa retòrica, les seves burles
satíriques, li crearen molts enemics, alguns ben poderosos, com
Anitos, Melitos i Licó. Diu la llegenda que era en aquests dies
d'estiu quan va comparèixer al davant del tribunal i digué que
tenia set i que beuria qualsevol cosa. Fou aleshores quan els seus
contraris, en pla de revenja, demanaren per a ell la copa de
cicuta...
Després d'això, Critó donà ordres a un esclau i aquest sortí de
la cambra una estona i tornà amb una copa de verí mòlt...
Digué Sòcrates: Amic! Què he de fer ara? No res, explicà Critó,
un cop hagis engolit el beuratge, convé que caminis fins que et
trobis molt feixuc de cames. Aleshores t'has d'ajeure... Sòcrates
agafà la copa i tranquil·lament, sense gens d'emoció, sense canviar
de color ni alterar el rostre, sempre mirant Critó amb ulls plens
de fermesa, preguntà encara: Digues-me! Puc brindar per alguna
divinitat amb aquesta copa o és delicte? Respongué l'altre tot
sortint de la pregunta: La quantitat de cicuta mòlta és la que
justament ha de ser beguda, ni un gra més ni un gra menys... Digué
Sòcrates mentre assentia amb una capadeta: Bé, abans de beure he de
fer una pregària als déus i així tendré la seva benedicció per al
gran viatge... El filòsof begué sense el més petit gest de
repugnància, sense deixar gota, com si fos el millor refresc...
Començaren aleshores a plorar els seus amics presents i el que més
llàgrimes vessava era Apolodor... Sòcrates el va interrompre... No
ploreu més! És que no sabeu demostrar coratge? Hem tret fora d'aquí
les dones per evitar els seus clams i ara vosaltres perdeu la
calma... Tranquils que res no passa! I Sòcrates començà a
passejar-se per la cambra i quan se sentí feixuc, cercà la llitera,
panxa enlaire. L'esclau que li havia administrat el verí s'hi
apropà i n'examinà els peus i les cames. Va estrènyer un peu de la
víctima i li demanà si sentia dolor. Sòcrates digué que no.
L'esclau anà tocant els membres del filòsof, a poc a poc, pujant,
quan aquell cos començava a refredar-se i a posar-se rígid. Quan ja
tenia gelat el sotaventre, Sòcrates parlà encara, aquest cop amb
una certa preocupació: Amics! No oblideu que dec un gall a
Esculapi... Per favor, pagau el meu deute! I Critó el
tranquil·litzà: No passis ànsia, mestre, que així es farà... De
sobte, Sòcrates s'estremí. Restà quiet i li tancaren els ulls i la
boca.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.