Patrimoni de la humanitat

Tres edificis de la nostra ciutat excel·leixen. Un és la Llotja dels Mercaders, l’altra el castell de Bellver, que tant va impressionar Bill Clinton, i finalment la Seu (amb el roser de les esglésies gòtiques de Santa Creu, la reial de Sant Jaume, de la Sang, Sant Francesc i Santa Eulàlia).

El casc antic en conjunt amb els casals de patis bellíssims també podria ser un candidat, i això que ja no resten tants com els 240 que indicava un cens del segle XVIII, com indica Gaspar Valero.

Un altre patrimoni important és la col·lecció d’orgues de les esglésies ciutadanes i de la part forana. El del convent de Santa Elisabet i el de Santanyí, que va pertànyer al convent del Roser dels Dominics abans de la desamortització que fou enderrocàt tot per aquesta causa al segle XIX.

Ara la premsa ens informa que es prepara una convocatòria conjunta entre les Llotges de Barcelona, València i Palma. Sols conec la sala dels grans arcs en el cas de Barcelona per fotografies, però la de la seda de València és d’una bellesa impactant i clarament inspirada en la nostra. L’edifici de Guillem Sagrera (1380-1456) és el primer cas d’un projecte arquitectònic amb tots els detalls considerats abans de fer la bastida, amb plànols diríem avui en dia. Acab de veure la Sala dels Barons al Castel Nuovo de Nàpols, la lleugeresa de la volta en forma d’estrella d’octogonal que la corona és d’una emoció particular, semblant a la que un sent a l’interior de l’edifici palmesà.

L’escultor felanitxer és realment un geni de l’arquitectura. A la Llotja dels Mercaders, construeix sense arcbotants, fent descansar el pes dels arcs directament sobre les parets. Les columnes s’eleven com a palmeres helicoidals i s’obrin com si els nervis dels arcs fossin les branques de l’arbre sense que hi hagi qualsevol mena de capitell.

Com escultor, realitzà el meravellós Àngel Custodi a la porta principal amb la banda Defenedor de la Mercaderia, entre altres escultures de l’edifici.

Però encara hi ha una innovació tècnica: les escales helicoidals de les torretes laterals que ens porten al terrat. En aquest cas, l’escala de caragol no presenta una columna central on es recolzen els graons de pedra. Sagrera dissenyà un nou tipus d’escala, els graons estan ancorats al mur i deixa un bon va al centre. Però el passamà actua com a volta reafirmant la solidesa del conjunt. El Dr. Joan Josep Marcó ha estudiat aquest fet i la influència de l’obra del felanitxer en altres arquitectes dels segles XVI i XVII a la seva Tesi Doctoral. El caragol de Mallorca, com l’anomenen, arriba a ser citat fins i tot per Violet le Duc al segle XIX i reproduït a la catedral de Plasencia, per exemple.

Aquest tipus de construcció és semblant a la que empraren, d’una forma més monumental i fent ús de columnes de suport, després al castell de Chambord atribuïda a Leonardo da Vinci, quan era enginyer del rei Francesc I de França, construint una doble hèlix o Bramante als palaus del Vaticà. Encara és més similar al projecte de Sagrera l’escala monumental, també en doble hèlix, que bastí l’any 1932 Giusepe Momo per donar accés als museus vaticans: fa servir el ferro que li dona, atesa la resistència d’aquest metall, una major amplitud.

En resum, la nostra Llotja bé es mereix aquest reconeixement com la germana bessona de València o la més transformada pels segles de Barcelona. Esperem que les gestions siguin bones i el resultat feliç.