L'agent en una cadira de rodes, amb la seva dona.

L'agent en una cadira de rodes, amb la seva dona.

J. B.Palma11/10/10 0:00
TW
0

Nom Miquel Campaner, té 45 anys i més de 20 d'antiguitat com a agent de la Policia Local de Palma. La seva història qüestiona, una vegada més, les deficiències i mancances del nostre sistema sanitari, la inseguretat que sofreixen els policies i la falta de solidaritat de la societat.
"El gener de 2008, era a punt de finalitzar la meva jornada laboral quan la base del 092 em va enviar a un servei. Un contenidor estava cremant en un carrer del Polígon de Son Castelló. Ràpidament hi vaig acudir i..." (es crea un silenci, fins que, emocionat, reprèn el relat). "Un cotxe es va saltar un senyal i em va copejar. Vaig estar en coma i, poc després, em comunicaren que quedaria tetraplègic per tota la vida", afegeix Miquel.
Amb més d'un 9% d'invalidesa, Miquel i la seva família han de lluitar a diari per sortir endavant. No és senzill. En el moment de produir-se l'accident, els fills de la parella tenien 10, 12 i 14 anys. Va ser un cop dur per als al·lots, però molt més per a la dona, que mai no es va separar del seu costat. Teresa, advocada de professió, va fer el cor fort i es va posar al capdavant de la situació. "Vam haver de deixar-ho tot i partir un any a Toledo. Allà Miquel rebia tractament a l'hospital, mentre que els nins cursaven els estudis en un centre de la comunitat. No va ser fàcil.

Manquen ajudes
L'ajuda que reben els tetraplègics són ridícules, són els grans oblidats. Hem hagut de pagar nosaltres dos trasplantaments de cèl·lules mare a Alemanya -12.000 euros el primer, 26.000 el segon-, viatges, clíniques, UCI, un tractament experimental a Santiago de Compostel·la etc.", relata Teresa.
"Hem hagut d'instal·lar un ascensor a casa ( 86.000 euros), adaptar totalment l'habitatge, pagar 400 euros de manteniment de l'ascensor cada tres mesos, factures de la llum desorbitades, rampes etc.", conclou Teresa. "Ara ja no puc jugar amb els meus fills, dur-los a esquiar i realitzar activitats que abans eren habituals. El meu fill gran va aprendre a afaitar-me, em dutxen, em vesteixen... (es posa a plorar)".
L'amor de Teresa pel marit és tan gran que en el moment de l'accident no estaven casats. Un any després, en arribar de Toledo, ho feren.

Indignació
Un dels capítols més trists i que més indignació provoca en el matrimoni és que possiblement aquesta situació podria haver-se evitat. "Jo feia molt temps que demanava que em canviassin el casc de la moto. Era d'ancoratges i estaven trencats. Al final no me'l van canviar i, mesos després, els ancoratges no van realitzar la seva feina (estaven trencats) i la visera va actuar de guillotina, fet que em va provocar les lesions medul·lars irreversibles. Més de 20 anys de servei i ara estic condemnat a viure en una cadira de rodes".
Miquel ho té clar: "Preferesc morir amb dignitat abans de continuar vivint així". L'agent Miquel Campaner forma part d'una llista d'espera per rebre l'eutanàsia en un país estranger.