La música de Jean-Christoph (1904)

"La gran massa verda del riu segueix passant, com un sol pensament, sense ones, quasi sense plecs, com un teixit relluent i greixós. Però Cristòfor ja no la mira i tanca els ulls per millor escoltar-la. Aquest rugit continuat l'omplia i li donava el vertigen. Aleshores, era com xuclat per aquest somni etern i dominador que va no se sap a on. Sobre el fons tumultuós de les ones, ritmes precipitats es llancen amb alegre ardor.

I al llarg d'aquests ritmes brosten les músiques, com una vinya que escala un emparrat: teclats d'argent, violins dolorosos, flautes vellutades amb sons rodons... Els paisatges han desaparegut. I hi sura una atmosfera estranya, tendra i crespuscular. Cristòfor té el cor que tremola d'emoció. Que és el que ara imagina? Oh! Les encisadores figures... Una nineta amb trunyelles brunes el crida, lànguida i mocosa... Un rostre polit de xicot amb els ulls blaus el mira amb malenconia...

D'altres somriures, d'altres ulls -ulls curiosos i provocadors, la mirada dels quals el fa envermellir-, i ulls afectuosos i dolorosos, com una bona mirada de ca -i ulls imperiosos i ulls de sofriment- i aquesta figura de dona lívida, amb els cabells negres i la boca ben tancada, en la qual els ulls semblen menjar la meitat del paisatge i el fixen amb una violència que fa mal... I la més estimada de totes, aquella que li somriu amb els ulls d'un gris clar, els llavis mig oberts, les dentetes que brillen...

Ah! Un bell somriure indulgent i amant que omple el cor de tendresa! I què em fa de bé‚ estimar-lo! Encara! Somriu-me encara! No te'n vagis... Però ell deixa dins el cor una dolçor inefable. No hi ha res de dolent, no hi ha res de trist, no hi ha res de res. Res més que un somni lleuger, una música serena, que sura dins un raig de sol com els fills de la Verge en els bells dies d'estiu..."

Així explicava Romain Rolland la vida d'un geni de la música, un tal Jean-Christophe, al qual dedicà una novel·la en deu volums. Segons els textos de l'obra, Romain Rolland ens vol fer saber que tots, en temps de la infantesa, som artistes. Els anys daurats dels jocs i de les il·lusions són poesia natural. Però amb el pas del temps bona part d'aquella creativitat instantània es difumina i només aquells que tenen una creixent aptitud i actitud vocacional arriben als èxits de la consagració dins l'art.

El compositor, el músic, veu bellesa en els mateixos sorolls rítmics de la natura i en la natura s'inspira. Imatges que, gravades en els primers temps de la nostra vida, maduren, es transformen i estableixen formes de bellesa, aspectes de la cultura, experiències estètiques de tot tipus. Tot plegat procedeix, al cap i a la fi, de l'esperit d'un somniador capaç de fer participar els altres del que va dissenyant en clau de fantasia. En resum, la vida de l'art.